Tres o quatre reis

Carles III de Borbó, fill de Felip V, va renunciar a la seva corona reial de Nàpols i de Sicília per cenyir-se la d’Espanya. Va voler arribar pel port de Barcelona, sabent que els fills i nets dels derrotats el 1714, 45 anys després, encara odiaven el seu pare. Era un dèspota il·lustrat i volia educar i modernitzar el seu nou regne. Va desembarcar amb una comitiva d’aristòcrates italians que van introduir a la cort modes noves i costums nous. Una d’aquestes era la d’instal·lar als salons reals o aristocràtics una monumental representació del naixement de Jesús a Betlem, amb imitacions ostentoses de les muntanyes i del portal i amb valuoses imatges barroques del nen, la mare verge, el cast Josep, la mula i el bou, acompanyats de nombroses figures en idíl·liques escenes d’adoració pastoral.

Quan aquest costum va arribar a la immensa majoria de la població espanyola que no tenia imatges barroques valuoses ni salons luxosos en què exhibir-les, es va transformar en una imitació modesta, entre altaret i teatret, que anomenaven naixement o pessebre, i que encara presideix bona part de les cases per Nadal, amb les seves figurites entranyables, i l’imprescindible caganer, amb la seva antiquíssima picada d’ullet de múrria escatologia rural.

Mentre visqui el rei, la reina no pot exercir funcions constitucionals, o sigui, que no té cap poder, només aromes

Ni en els pessebres més modestos ni en els més aristocràtics podien faltar els reis d’Orient, un de blanc, un altre de ros i un altre de negre. No se sap res de les seves dinasties ni dels seus regnes, però tant és, perquè van ser coronats per la tradició del cristianisme primitiu, per la imaginació d’un poble fidel i crèdul, i per segles d’ingènua il·lusió infantil. Ni Carles III ni els seus descendents dinàstics fins avui van tenir mai un origen tan digne ni una acceptació tan entranyable i unànime. Els reis d’Orient es representaven amb les seves ofrenes simbòliques: el poder de l’or, el fum de l’encens i les aromes de la mirra. Els evangelis no relaten què va passar amb l’or, perquè era simplement simbòlic. Per això, després de la visita, Jesús i la seva família van continuar sent igual de pobres. Si els reis no haguessin estat imaginaris i simbòlics, els maliciosos podrien sospitar que, després d’exhibir l’or, se’l van emportar, i no seria estrany perquè els reis de debò, des de l’antiguitat, gairebé sempre van ser menys avesats a donar que a rebre ofrenes, regals o comissions.

Com que, segons el relat evangèlic, les ofrenes eren tres, la tradició primitiva va deduir que eren tres els reis que les portaven. Dos portarien l’encens i la mirra, el fum i l’aroma. El tercer portaria l’or, el poder. Aquest seria el veritable monarca. Sempre va anar així en els relats tradicionals i en els contes per a nens, i així continua sent en la realitat. Per exemple, aquí i ara tenim quatre reis però, alhora, tenim un únic monarca. El poder constitucional d’aquest és molt escàs: moderar, arbitrar, signar i callar, perquè en una monarquia parlamentària el rei regna però no governa. No està subjecte a responsabilitats, però tots els seus actes polítics estan controlats pel govern, que és qui respon per ells. L’històric poder del rei, simbolitzat per l’or màgic que portava el rei del pessebre, en la realitat pràctica avui es queda en gairebé res.

La reina consort és com el rei d’Orient que portava la mirra. Segons la Constitució, mentre visqui el rei no pot exercir funcions constitucionals, o sigui, que no té cap poder, només aromes. Els reis emèrits només tenen dret a l’ús honorífic del títol de rei o reina, i a honors anàlegs als de la princesa d’Astúries. O sigui, com la seva neta, cap poder, només tenen el fum dels títols i l’ostentació, que es va esvaint.

Però on hi ha fum hi ha brases. Quan va abdicar Joan Carles, es va adonar que, en no ser rei, quedava al descobert davant qualsevol jutge, si algú li demandava o denunciava per preteses filiacions extramatrimonials, per negocis dubtosos o per presumptes percepcions de comissions que estarien prohibides a qualsevol autoritat. Llavors es va engegar l’aparell legislatiu, sempre tan lent. En 22 dies l’havien blindat amb una Llei Orgànica que li atorgava un fur extraordinari. Només el Tribunal Suprem podrà jutjar els reis emèrits i la reina consort. Així doncs, no se’ns ha de fer estrany que cada vegada hi hagi menys nens que creuen en els tres reis d’Orient, si cada vegada resulta més difícil explicar als adults què fan i per a què serveixen els nostres quatre reis reials.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.