“La cultura del règim anterior sempre perdura”

Ricard Vinyes (Barcelona, 1952), catedràtic d’Història Contemporània i comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, té una agenda atapeïda de cara als 80 anys de la caiguda de Barcelona durant la Guerra Civil, que es commemoren al gener. A mitja entrevista amb QUADERN, Vinyes atura la trobada perquè ha de comparèixer davant els mitjans amb el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, per anunciar que l’Ajuntament retirarà medalles a Francisco Franco i a set personatges franquistes més. “Farem la vida impossible a la Fundació Francisco Franco”, diu Pisarello. Vinyes afegirà després que esborrar l’herència d’una dictadura requereix més que lleis.

Pregunta. Necessita Catalunya una nova llei de memòria? La Generalitat en vol crear una unificant les tres que ja existeixen.

Resposta. Més que unir lleis, hi ha una llei estatal de memòria, del 2007, a la qual convenen modificacions importants, com la relativa a l’anul·lació de les sentències. Convindria que fos molt més clara en la retirada dels símbols, perquè genera molts problemes als ajuntaments en el moment de treure les plaques, ja que s’ha de demanar permís a les comunitats de veïns. La llei ha de desenvolupar un reglament per saber com s’ha d’aplicar. Ha de tenir un posicionament molt més actiu amb relació a l’exhumació de les fosses. Les despeses de les exhumacions no poden quedar en mans de particulars, ajuntaments i administracions autonòmiques, l’Estat i els jutges hi han de tenir més responsabilitat.

P. Hi ha famílies que estan pagant l’exhumació dels seus morts?

R. Hi ha famílies o associacions que, quan tenen un permís per exhumar una fossa, només tenen la possibilitat de buscar els seus recursos. No sé si està passant, però la llei empeny que això pugui passar.

P. Què més li manca al Memorial Democràtic?

R. Cal dotar el Memorial de poders, d’una autoritat. Hauria de ser una grandíssima institució, amb autonomia. El Parlament català insta el Govern a retirar el monument de la batalla de l’Ebre a Tortosa; es fa un estranyíssim referèndum a Tortosa, per part d’un alcalde del partit al Govern, i surt que no. Té més autoritat aquest referèndum que els representants del poble de Catalunya al Parlament? Com és que el president demana posar fi al monument del Valle de los Caídos i no fa res ni pel monument a Tortosa ni per aquella mena de mausoleu que hi ha a la plaça dels Apòstols a Montserrat? Aquí el Memorial hauria d’actuar amb tota la potència que hauria de tenir.

P. Està actuant bé el Govern central pel que fa a l’exhumació de Franco?

R. Ha tingut una gran valentia, però sembla que és una decisió ràpida i poc planificada, amb una actitud innocent. És impossible que una administració impedeixi que ciutadans ofereixin flors a una persona que admiren, per molt malvada que sigui. El que cal és crear una estructura ètica que faci que la ciutadania rebutgi el que representa. A la tomba de Mussolini, a Predappio, cada any hi ha peregrinacions. És important il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, però com és que hem arribat fins aquí?

P. Hi ha acadèmics que s’han mostrat escèptics davant la proposta de crear comissions de la veritat per part de la Generalitat i del Govern espanyol per revisar la Guerra Civil, la dictadura i la Transició.

R. Coincideixo del tot en aquest escepticisme. Històricament, les comissions de la veritat estan vinculades als processos de democratització en un moment de transició. Fins i tot la que es fa a Alemanya sobre l’RDA, es fa tot just després de la reunificació. En el nostre cas, no hi ha cap element de refundació, ni nacional ni democràtica. I si una de les funcions de les comissions de la veritat és conèixer i saber, nosaltres ja sabem i coneixem molt el que va ser la guerra i la dictadura. Tenim hàndicaps, com la llei d’arxius, que és infame: deixa un buit legal si no hi ha bona disposició per part d’una administració determinada, com poden ser les Delegacions del Govern. Amb la de Barcelona sempre hi ha hagut problemes.

P. Problemes governi qui governi?

R. Governi qui governi. Per exemple, és un problema accedir als atestats de la policia de la dècada dels seixanta, quan comença a pujar l’oposició. Els atestats que jo he consultat són gràcies als arxius dels advocats. Si poguéssim fer una consulta sistemàtica dels atestats, tindríem una riquesa informativa extraordinària.

P. La proposta de comissió de la veritat del Govern del PSOE demana que els seus membres tinguin accés sense limitacions als arxius de l’administració. Pot ser una manera de corregir el problema?

R. Els experts de la comissió seran uns excel·lents experts, però el gros de l’ofici, que genera el coneixement, hi tindrà accés o no hi tindrà accés? A més, la transparència apunta a la ciutadania, no a uns experts. Jo sé les dificultats que vaig tenir per fer el llibre Irredentas, sobre la presó política femenina. Vaig passar per disset presons, en alguna havia desaparegut tota la informació. La documentació de la presó de la Trinitat va ser llençada als anys noranta, quan es va fer el trasllat a Wad-Ras. Sobre les comissions de la veritat, ja sabem quina és la veritat, ja hi ha molta feina feta. El que sí que seria interessant és un llibre blanc de la repressió a Espanya, que compili quina mena de repressió hi ha hagut i com ha funcionat estructuralment. El 2014 el govern suec va fer un llibre blanc sobre la vulneració dels drets dels gitanos els segles XIX i XX. Són llibres que trenquen la impunitat i que diuen: “Nosaltres, com a Estat, hem fet això”.

P. I la Transició, de la qual potser se silencien més els abusos policials, té més sentit com a objectiu d’una comissió de la veritat?

R. La Transició real és la que comença als anys seixanta, amb els canvis demogràfics, culturals, moviments socials nous, un lideratge jove en el món obrer i professional, que fan que s’arribi als setanta amb el franquisme perdent l’hegemonia cultural a les grans ciutats. Entre el 1975 i el 1977, quan encara hi ha la dictadura, es produeix la Transició institucional, i en aquests anys es genera una violència brutal, amb tics i normes del passat. Però que hi hagi unes eleccions generals, i un Parlament, és una ruptura important. Que en aquell Parlament hi ha franquistes notoris? És clar que sí, però a les eleccions municipals també hi haurà alcaldes franquistes notoris en partits democràtics, com és el cas de Convergència. La doctrina que apareix en els darrers anys, que considera la Transició com a règim franquista, en la meva opinió és falsa. Els que afirmen totes aquestes desgràcies de la Transició no resistirien la prova de la història comparada: el que passa a Espanya després de la Transició i el que passa als principals països europeus després de la Segona Guerra Mundial és el mateix. A França, amb l’alliberament per part dels aliats, als grans capos de Vichy no els van tocar gaire. El 1946, De Gaulle ja proclama una amnistia, més o menys com la nostra. La penetració, particularment a partir dels anys cinquanta, dels antics dirigents de Vichy en l’administració francesa va ser impressionant. Si mirem a Alemanya, l’escàndol és extraordinari: Kiesinger havia estat de les joventuts nazis; com és que el 1969 arriba a canceller? Willy Brandt tenia un vicecanceller [Walter Scheel] que havia estat enllaç entre Goebbels i Himmler. La cultura del règim anterior sempre perdura, les ruptures són una ficció: no tens un ganivet i parteixes un paper en dos. Això no passa.

P. Per què creu que el PSOE proposa aquesta comissió de la veritat?

R. Crec que la proposa com un recurs burocràtic. La burocratització sempre és una sortida per als problemes que no saps resoldre. El que està fent és no implicar-se a fons en els problemes memorials del país i donar respostes burocràtiques.

P. I no seria possible utilitzar el nomenclàtor per mostrar la complexitat de la societat? Cartells interpretatius sobre l’acció, positiva i negativa, de personatges determinants, com Joan Antoni Samaranch, Durruti o Antonio López.

R. El nomenclàtor de Barcelona té una sobrerepresentació del que han estat les hegemonies polítiques, culturals i religioses. En canvi, no hi ha una situació d’igualtat amb els moviments socials que han construït la ciutat. El 45% del nomenclàtor de Barcelona són noms de propietaris; només el 7%, són dones, de les quals, el 5% són religioses, reines i princeses. El 50% restant són noms genèrics. Això que preguntes ho vaig plantejar fa anys en un article a EL PAÍS, i és impossible. És una cosa que la ciutadania difícilment acceptaria. A més, aquestes explicacions al carrer són impossibles de fer. I una persona com Samaranch, que ha participat de manera estructural en la dictadura, no hauria de ser digne que s’expliqués la complexitat de la seva vida en un carrer. El nom d’un carrer, o un monument, des del neolític és un acte que pretén ser recordatori i exemplar. Samaranch no és exemplar.