Les visites a Oriol Junqueras

Oriol Junqueras ja apareix com a gran visir en les agendes del poder econòmic a Catalunya, per no parlar d’un Govern d’Espanya en minoria i sense Pressupostos Generals. Seria ara l’home imprescindible. En despatxos del Govern de Rajoy, farts de la pertorbació política de Puigdemont, Junqueras també va ser considerat el gran mediador que frenaria el procés. Era l’home amb qui s’havia de negociar, amb qui es podia tornar a fer servir el telèfon vermell entre la Moncloa i la Generalitat. I així es va arribar a una situació en què, proclamada fugaçment la independència de Catalunya, ERC va actuar com li dicten els seus gens, no va contenir els tuits del diputat Gabriel Rufián ni va contenir les llàgrimes de Marta Rovira. Amb por de passar a la història del nacionalisme com un traïdor, Puigdemont no va convocar eleccions anticipades. S’arribaria al 27-O i a l’aplicació soft de l’article 155.

Qui semblava ser el componedor, va actuar com una baula més en la història d’un partit com ERC, nascut de la improvisació, vitaminat per la demagògia, turbulent en la Guerra Civil i ressuscitat en la Transició perquè el poder econòmic català va voler frenar els avanços del PSUC eurocomunista. Després va ser peó de Pujol. En la seva biografia de Largo Caballero, Juan Francisco Fuentes recorda com, en una de les crisis de govern del 1933, Azaña proposa ampliar el gabinet. La possibilitat que donés entrada a Esquerra Republicana va fer que Indalecio Prieto amenacés de disparar-se un tret. Però, bé, al final Companys va ser ministre de Marina. En plena Guerra Civil, durant la seva estada a Barcelona, Azaña va poder constatar la greu deslleialtat d’ERC i la seva incapacitat davant dels embats a l’Estat de dret. Ara la memòria d’Indalecio Prieto no es veu present a la Moncloa. Com va passar en part a la Moncloa de Rajoy, la gran política no es pot fer si es desconsidera el sentit històric, l’experiència davant del tiralínies.

Segurament els qui demanen hora per visitar Junqueras a la presó són els mateixos que van fer cua a la Moncloa per pregar-li a Rajoy que demanés el rescat en els moments més catastròfics de la crisi del 2008. Ara el besamans es fa a la presó de Lledoners. Es prega a Junqueras que deixi la via de la unilateralitat i es dediqui a gaudir del poder que li prometen les enquestes. Per recelar-ne no caldria remuntar-se a la memòria de les irresponsabilitats d’ERC als anys trenta. N’hi ha prou amb recordar les seves aportacions als tripartits presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. Tot culmina amb l’entrevista de Carod-Rovira amb ETA. I tot amanit per la política d’exclusió cultural, la tesi monolingüe i el desconeixement del teixit productiu de Catalunya, encara que el més persistent hagi estat sempre una deslleialtat institucional que ara té enredats la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, mentre que els seguidors del Junqueras empresonat van amb torxes a Lledoners.

Els poders econòmics hi van per temptejar-lo com a nou delegat, com a nou home fort de Catalunya, de la mateixa manera que es van lliurar a Artur Mas. Les conseqüències de l’error són previsibles. Mentre ERC i el PDeCAT pugnen pel vot pujolista, Puigdemont maquina la seva Crida, una entelèquia que acabarà dividint més l’independentisme. A quina presó caldrà peregrinar perquè la vida institucional i econòmica es canalitzi de manera raonable? Per descomptat, la culpa serà d’una Espanya encara franquista i d’una justícia capaç de qualsevol infàmia. Però el ciutadà, perplex, també es pot preguntar com pot un govern confiar en un partit que al Congrés dels Diputats viu d’insultar, com fa Rufián, a tot component del sistema representatiu. En realitat, el secessionisme ha aconseguit convèncer els seus seguidors que un es pot saltar els semàfors en vermell perquè l’Estat ha col·locat els semàfors en un punt que no els fa el pes.

Mentrestant, Junqueras segueix amb les seves visites, representa el paper de l’home que vol diàleg i estabilitat però la justícia el té incapacitat. Com se sol dir, jo ministre encara que sigui de Marina. Companys ho va ser. Per què no fer ministre el diputat Rufián i filar encara més prim? Potser ho aconsegueix abans que Pablo Iglesias. Indalecio Prieto va dir que, en general, el governant –amb poques excepcions– és un home feble, lliurat a l’onatge de les passions populars, i moltes vegades sense fortalesa per empunyar el timó. Això seria empunyar el timó a mitges amb ERC.