El dia que l’independentisme va aterrar a la realitat

Un any després de la fugaç declaració d'independència de Catalunya el secessionisme més irreductible, reunit al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana, es disposa aquest dissabte a protestar al carrer per exigir que el butlletí oficial de la Generalitat publiqui la proclamació de la república catalana. “El mandat de l'1 d'octubre no és simbòlic”, diu el lema de la convocatòria, que aspira a mobilitzar a els que continuen defensant la via unilateral, després d'un any de la proclamació fallida de la república, la intervenció de l'autonomia, la convocatòria d'eleccions i la fugida i l'empresonament de bona part del Govern que va protagonitzar aquella fugida cap endavant.

La majoria de la societat catalana està avui lluny d'aquests postulats, però una minoria molt activa segueix posant serioses dificultats a els que, fins i tot dins de l'independentisme, busquen vies més graduals. Poc importa que el 27 d'octubre del 2017 el Govern ni tan sols fes l'indici d'arriar la bandera espanyola de la Generalitat després de l'accidentada votació parlamentària que va proclamar la república. Ni que els membres de el Govern desapareguessin del mapa després de llançar la proclama per por a ser detinguts, perquè no sabien què fer després d'una declaració a la qual mai van preveure arribar o per una barreja de totes dues coses.

La veritat és que Catalunya es troba avui atordida per un ja llarg bany de realitat i ficada en un impàs provocat per uns partits independentistes que, si bé tenen la majoria absoluta, són incapaces de consensuar un pla que incardini la gestió del dia a dia dins d'una altra esfera de reivindicació nacional a mig o llarg termini. I si tenen dificultats per governar Catalunya més encara les tenen per exercir el paper de suport del Govern que els va atorgar el seu vot favorable a la moció de censura que va portar Pedro Sánchez al poder.

El diagnòstic d’Iceta

“Ara ha quedat clar que tot allò va ser un error, que l'independentisme s'equivocava o s'enganyava, però les hipoteques que va deixar aquest episodi en forma de judici als líders de el procés dificulta una sortida; l'independentisme difícilment podrà canviar de relat abans del judici”, reflexiona el líder dels socialistes catalans, Miquel Iceta. “Estem en un moment en el que el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer”, diu per descriure l'actual moment polític focalitzat ara en l'obertura del judici oral que enviarà al banc dels acusats, previsiblement al gener, 18 polítics i líders socials del procés.

Aquesta gestió del mentrestant està deixant estampes d'allò més curioses. Des del Palau de la Generalitat, Quim Torra, que continua en el seu paper de president-activista es dedica a la política gestual. Aquesta setmana, sense anar més lluny, ha impulsat òrgans d'incert futur com el Consell de la República —un tipus de govern an l'ombra liderat per Carles Puigdemont des de Bèlgica— o un altre que, sota la batuta del cantautor Lluís Llach, hauria d’establir les bases —no redactar— d'una futura Constitució catalana. La resta del Govern català, o una bona part d'ell, mentrestant, intenta començar a governar després de dos anys d'absoluta paràlisi en l'administració de la Generalitat. I governar en el sentit més autonomista. Només així s'explica que el Govern i l’Executiu de Pedro Sánchez acumulin ja trenta reunions des del juliol per desencallar qüestions pendents des de feia anys. La situació ha canviat després de dos anys en què les dues Administracions havien mantingut un diàleg de sords. I, ara, amb una mà s'acaricia la república, amb l'altra s'intenten gestionar les creixents llistes d'espera de la sanitat pública.

Torra, en el seu paper de president activista, es dedica a la política gestual

Amb quin relat cal quedar-se? Fins a quin punt els gestos de Torra són una nova amenaça de deriva unilateral? “No crec que calgui prendre's massa al peu de la lletra el que va dient Torra; fins ara és pura gesticulació per intentar mantenir units els seus i intentant dibuixar bé el rival”, diu Pau Luque, autor de La secessió en els dominis del llop, que repassa els principals esdeveniments de l'anomenada tardor catalana.

Però el discurs inflamat de Torra i de qui li va col·locar al càrrec, Carles Puigdemont, sembla tenir cada vegada menys eficàcia per unir la parròquia independentista. Tot al contrari. Aquesta mateixa setmana la consellera de Presidència del Govern català, Elsa Artadi, —una altra fidel executora de les voluntats de l'expresident fugit— va començar a marcar distàncies amb les seves idees. Arran de la constitució del Consell de la República, amb el qual Puigdemont pretén seguir tutelant la Generalitat, Artadi, va deixar clar que Govern i Consell van per vies separades. “Les decisions del Consell de la República no tindran una translació directa en l'àmbit de la Generalitat”, va dir.

El Govern central i el Govern han mantingut des del juliol 30 reunions

El filòleg i escriptor Jordi Amat, autor de La conjura dels irresponsables, veu senyals suficients per concloure que l'independentisme ni vol ni pot repetir errors del passat. “Han après, de manera desconcertant per a ells, quin és la composició ideològica de la societat catalana. Hi havia un cert miratge a l'hora de creure que les seves accions generarien un gran suport entre la ciutadania i al final s'ha demostrat que hi ha una oposició molt nombrosa”, sosté. Amat considera que aquest aterratge forçós ha tingut com a principal conseqüència que s'hi hagi “musculat” un independentisme pragmàtic. “El poder espanyol ha triat a Junqueras com a interlocutor i es dona per entès que la solució passa per l'independentisme gradualista”, sosté.

Brots verds

Al Govern, el principal valedor de Junqueras és el vicepresident Pere Aragonès, convertit en home fort d’ERC després de l'empresonament del líder i la fugida a Suïssa de la secretària general, Marta Rovira. Aragonès entén que la lliçó a aprendre és que si es porten les coses al límit sense negociació, hi haurà violència “i en el camp de la violència l’Estat sempre té les de guanyar". Per això creu que l'independentisme només té opcions de forçar una negociació sobre un referèndum si aconsegueix un “desbordament democràtic”. “I només passarà quan sigui més que majoritari, hegemònic, i de manera sostinguda”. La seva estratègia entronca amb una Catalunya que enyora un gran pacte sobre la qüestió territorial que ni des de lluny encaixa amb la de Pedro Sánchez però que sí permet que tots dos s’asseguin en una taula. Amat veu en això un punt d'inflexió i una bona notícia després de mesos d'infart. “Un sector creixent de la ciutadania espanyola ha pres consciència aquest any que la crisi política catalana és resultat també d'una crisi constitucional espanyola. Que ara es vulgui abordar aquesta situació, fet que no va voler fer el Govern del PP, és un dels pocs brots verds que ens deixa aquest any”.