O no…

La setmana passada, l’1 d’octubre del 2018 s’anunciava com una representació una mica aigualida de l’1 d’octubre del 2017. Però si fa un any la Guàrdia Civil i la Policia Nacional van posar de manifest la impotència i ineptitud del Govern Rajoy, aquesta vegada van ser els Mossos els encarregats de posar en evidència la profunda desorientació del Govern Torra. En qualsevol cas, aquest nou 1-O ha estat una lliçó d’història. En poques hores, i aquell mateix dia, les anàlisis més serenes i conciliadores van haver de repensar-ho tot veient les imatges que arribaven de les portes del Parlament. El que es va viure l’endemà, amb l’ultimàtum de Torra a Sánchez o, després, el dijous, amb el llarg vodevil sobre la delegació del vot dels diputats inhabilitats, va demostrar que la situació no només continua sent molt complicada, sinó que una part dels protagonistes poden sentir l’impuls de complicar-la encara més.

La discussió sobre si estem millor o pitjor —o igual— que fa un any resulta, pel que s’ha vist, una mica supèrflua, perquè tot pot empitjorar d’un moment a l’altre, i el futur immediat és inquietant. El debat expressa, sens dubte, el desig que les coses vagin en una direcció o en l’altra. D’una banda, se li vol reconèixer a la política del diàleg alguns resultats. De l’altra, s’accentua l’alarma davant d’alguna cosa que es pensa que es podrà arreglar amb mà dura. Però les dues posicions estan massa exposades a un esdevenir de les coses que s’escapa al seu control. Els partidaris de l’appeasement no han d’oblidar que davant de posicions dominades per objectius innegociables l’oferta de diàleg pot transmetre feblesa i ser aprofitada per l’altre bàndol simplement per guanyar temps. Malauradament, és força raonable témer que el Govern Sánchez hagi estat fent concessions concretes a canvi d’alguna cosa tan vaga i volàtil com un canvi d’actitud, desmentit després massa sovint per la loquacitat de Torra o Puigdemont.

Però els que anhelen un 155 llarg i profund farien bé de llegir una mica d’història. Només s’han de fixar en els anys de la dictadura de Primo de Rivera i entendre les seves conseqüències en el catalanisme, la seva consolidació com a posició troncal de la política catalana i l’efecte bumerang de les baixes passions repressives. L’independentisme, és cert, no ha aconseguit encara la centralitat que va aconseguir el catalanisme llavors, o després altre cop al final del franquisme i en la Transició. Però desgraciadament —i ho dic així de clar: desgraciadament— no té al davant, ara com ara, cap adversari d’entitat que pugui vèncer-lo democràticament, això és, amb vots i al Parlament. Només l’independentisme fa l’efecte de tenir un projecte a mitjà i llarg termini, tant desgavellat com pugui semblar, sí, però els seus adversaris van a remolc i tenen un projecte pitjor, que pot donar seguretat però no il·lusiona: vèncer-lo. No desbordar-lo amb un discurs més il·lusionant que el que ofereix i pensar que no hi ha alternativa al mall o a la conllevanza és un error històric.

Ara bé, des del dilluns 1 d’octubre s’han vist coses. Es registren uns nervis i uns temors molt concrets. I si l’independentisme hagués produït un monstre incontrolable fins i tot pels seus propis líders? Era previsible que això passés. Però és el seu final, com alguns optimistes auguren?

Hi ha un horitzó que caldrà tenir present: agitació de carrer imprevisible i fora de control amb els judicis de fons; governs febles aquí i a Madrid; Puigdemont i els seus desgastant-se irremeiablement enmig del caos que han desencadenat. I, enmig del desori, una figura que creix i creix a l’abric de la tempesta i dels alts i baixos temperamentals del carrer. Aquesta figura, de fet, creixerà passi el que passi els propers mesos. I finalment —no falla— sortirà de la presó. Un Oriol de ferro, un líder forjat a la presó. Llavors, o bé la poma de la independència caurà de l’arbre com la fruita madura, o bé ERC controlarà i gestionarà els 20 anys que el ministre Borrell va augurar que això trigaria a resoldre’s. O no…, que diria l’incorregible Rajoy. La gràcia és que tot és possible, però unes coses són més probables que d’altres.