Doble traïció

Tot va començar el 2003: la crisi europea i la secessió catalana, els populismes que ara ens preocupen i les amenaces que venen d'orient. I va ser en l'últim any de José María Aznar a la Moncloa, abans que el PP fos desallotjat del Govern, segons explica l'expresident del Govern en el seu llibre El futuro es hoy. España en el cambio de época. Van ser dues traïcions clarament designades, una europea i l’altra espanyola, que dolen a Aznar com dues punyalades a l'esquena. L'europea li van donar Jacques Chirac i Gerhard Schröder, seguits per Rodríguez Zapatero, als quals acusa de trencar el vincle transatlàntic, fracturar la Unió Europea i intentar organitzar Europa com un contrapoder enfront de Washington. L'espanyola, a càrrec dels socialistes, amb especial menció a Pasqual Maragall, José Montilla i de nou, Rodríguez Zapatero, als quals acusa de la ruptura del consens constitucional del 1978 amb la reforma de l'Estatut català del 2006 i l'intent de construcció d'un front popular.

Tot té relació amb tot, en aquest relat aznarista que uneix el moment crític en què va abandonar el poder amb l'actualitat rabiosa d'avui. Quan Chirac i Schroeder van rebutjar els arguments de George W. Bush per envair l'Iraq el 2003 sense mandat de les Nacions Unides, estaven obrint la porta d'Europa a Putin, cosa que, literalment, "no està desconnectada del fet que la intel·ligència alemanya certifiqui avui la intervenció de Rússia a favor del secessionisme a Catalunya". A l'Estatut del 2006, fruit del Pacte del Tinell, "fabricat sobre l'exclusió i el menyspreu de la Constitució", es prefiguren ja les "estructures d'Estat que anys després va voler crear el procés secessionista". Els populismes d'altíssima intensitat d'avui, entre els quals hi ha el nacionalisme, son les engrunes del fons del sac d’aquell "populisme de baixa intensitat patrocinat per França i Alemanya el 2003" a Europa i pel suport dels socialistes i de l'esquerra en general als nacionalistes a Espanya.

El llibre d'Aznar té dos focus. N'hi ha un de molt global i fins i tot objectiu, en el qual ofereix una visió geopolítica ben ajustada, professional fins i tot, que és liberal i conservadora en el sentit més clàssic, com podria també sortir de la ploma dels assessors de qualsevol governant occidental. Però n’hi ha una altra, més estreta i subjectiva, més personal i fins i tot atrabiliària, fixada entorn de l'any de la doble traïció, quan el van apunyalar o no li van fer prou cas, amb les conseqüències que es podia esperar d‘un menyspreu com aquell. Al costat dels dos focus hi ha les zones sense il·luminar, que són abundants i significatives: respecte a la seva gestió de govern, els errors i mentides de la guerra de l'Iraq, el disbarat de Perejil, la corrupció del PP, les seves mentides respecte a l'autoria dels atemptats de l'11-M a Madrid i tants altres episodis que exigien alguna explicació d'un governant que es disposa a posar ordre a la seva memòria i a les seves opinions; i respecte al món, ni més ni menys que un fenomen com Trump, que amb prou feines mereix un pessic de monja pels seus "comentaris incoherents".

La narració aznariana seria una versió més de la història sinó estigués encaminada a una finalitat menys narrativa i més propositiva. Tota l'argumentació es dirigeix a un mateix i únic objectiu, fonamentar la seva posició radicalment contrària a la reforma constitucional "urgent i viable" que planteja Pedro Sánchez, al diàleg amb el Govern català i amb les forces nacionalistes i a la "recerca incessant de 'moderats 'a les files independentistes". Aznar no té dubtes que la reforma constitucional inclourà "l'obertura a una fórmula d'autodeterminació". No serà federal, sinó que inclourà un "acord bilateral". No serà ni tan sols "una reforma, sinó un procés constituent", que no consolidarà res, sinó que destruirà l'Estat.

El futuro es hoy servirà de guió en la competència entre Rivera i Casado per endurir posicions respecte al govern de Pedro Sánchez. Dins del llibre hi ha els antecedents, els arguments i les explicacions, davant els quals Aznar i els seus fidels tenen una actitud virginal, com cassandres indignades i lúcides que res haguessin fet llavors ni estiguin fent ara per empitjorar les coses. La lectura és molt recomanable, sobretot per als esperits aventurers i quimèrics, tant si habiten a Waterloo o a Lledoners. Això és el que hi ha. A la vista de les idees d'Aznar, si algú vol canviar les coses, millor que intenti recuperar l'esperit de concòrdia i d'unitat, ja no entre els independentistes, sinó entre tots els catalanistes i fins i tot entre tots els que encara persisteixen a voler reformar Espanya i recuperar l'esperit constitucional que va saber incloure tothom, també els nacionalistes.