‘Molt Censurable president’ Quim Torra

L’autonomia catalana és l'encarnació de l'autogovern. I és pilar substantiu de la democràcia espanyola. En ambdues qualitats està seriosament amenaçada.

Verbalment, per les proclames neo-centralistes que reclamen la seva intervenció permanent. En els fets, per les actuacions del bloc independentista en el poder, que paralitzen la seva màxima institució representativa, el Parlament.

El tancament de la Càmera, la contínua suspensió de les seves sessions plenàries (a petició dels dos grups del Govern), com a continu recurs per suturar les creixents discrepàncies entre Esquerra i el PDeCAT, és una frivolitat.

I una humiliació per als electors. El Ple no és cap altra cosa que “l'òrgan suprem del Parlament” (article 72 de l’Estatut). Abusar del poder de desconvocar-lo a mitja sessió el desnaturalitza, fa callar les altres veus que representen els ciutadans i deslocalitza cap al carrer l'acció política. Amb les friccions i episodis violents que en poden resultar i en resulten, segons acaba de comprovar-se en la funerària celebració de l'1-O.

Urgeix, doncs, salvar la (trèmula) Cambra legislativa del (desorientat) Executiu.

L'oposició disposa d'un instrument útil per rescatar el Ple. I amb ell, tot el Parlament. La moció de censura (article 152 de l’Estatut). Perquè aquesta moció exigeix Ple. Algú s'atreveix a interposar-la contra Quim Torra com a president de la Generalitat? Per ventura no seria automàtica en qualsevol altra democràcia occidental? És impossible aquí penjar el cascavell al gat?

Com a tràmit, pot acabar de dues maneres. La bona és que restabliria la dignitat de la Càmera, en assegurar la continuïtat de les seves sessions plenàries enfront dels tímids èmuls domèstics del general Pavía (per bé que, aquesta vegada, sense cavall). Que enaltiria el debat polític, avui molt rom. Que aspiraria a visualitzar les greus fissures del bloc indepe. Que podria estimular els realistes Oriol Junqueras i David Bonvehí enfront dels cegament fidels a Torra i Carles Puigdemont.

I que consolidaria una alternativa de govern. Encara que fracassés en l'objectiu principal, ja que l'aritmètica parlamentària fa molt improbable la destitució del cap de l’Executiu.

La dolenta seria que els socis que el componen també boicotegessin i interrompessin el desenvolupament del plenari de la moció. Però això implicaria la conversió de l'actual tendència a l'autocràcia en flagrant totalitarisme.

Torra mereix addicionalment la censura política solemne perquè en només quatre mesos acumula massa incompetència. Perquè no governa. Perquè no ha llançat ni una sola gran iniciativa, ni petita, ni mitjana, ni ha presentat a la Càmera cap projecte normatiu substanciós, ni una sola idea nova. Perquè només agita, excita i irrita propis i estranys. Perquè degrada el llegendari càrrec en considerar-se vicari d'un poder exterior. Perquè en comptes de garantir l'actuació dels Mossos que d'ell depenen victoreja els violents CDR que els agredeixen. Perquè trenca la institucionalitat democràtica (no en criticar, sinó) en vituperar el Cap de l’Estat. Perquè aquesta estratègia és auto lesiva per a la Generalitat, ja que com a cap de la mateixa és precisament el representant ordinari en terra catalana d'aquest mateix Estat. Com es cridava el 1640, “Visca la terra e muyra lo mal govern”.

La moció de censura encarna més virtuts. És acció política, quan es reclama —i els ciutadans esperen— política, juntament amb la indeclinable defensa de la llei democràtica. Amplia el ressò de discursos alternatius a l'oficialista: la radiodifusió pública no pot en aquesta ocasió caricaturitzar-los ni residualitzar-los tan fàcilment.

I és defensa de l'autonomia des de l'autonomia, mitjançant un instrument del text major de l'autonomia: no només l'habitual negació dels espectrals beneficis de la secessió, sinó també afirmació de la via pròpia, la del catalanisme efectiu: autogovern i complicitat en la governança d’Espanya.

En l'hemicicle de la Ciutadella hi ha dos protagonistes que poden emprendre aquesta tasca. Per potència de grup i perfil propi són Inés Arrimadas (Ciutadans) i Miquel Iceta (PSC), una vegada descavalcat el respectat líder dels comuns Xavier Domènech. A qualsevol dels dos els beneficiaria. Arrimadas tindria l'oportunitat d'acreditar que la prefectura de l'oposició és alguna cosa més que un mer títol. Que els seus votants treuen rèdit constructiu a les seves paperetes, més enllà de les frontals posicions anihiladores i la rauxa personal. I que realment alberga la voluntat de governar la Generalitat, no la de destrossar l'autonomia. Ni la de triturar la cohesió social contribuint a ulsteritzar o belguitzar Catalunya en dues comunitats ètnic-lingüístiques enfrontades, com destacats ponents van afirmar témer en la recent jornada de Sociedad Civil por el Debate, que dirigeix Manuel Campo Vidal (no confondre amb Societat Civil Catalana) a la Universitat de Lleida.

Iceta tindria ocasió de demostrar que és un líder amb voluntat de comandament, a més del millor i més irònic analista del Parlament. I de subratllar que el seu clam per (i suport al) diàleg significa reivindicar l'obligatòria entesa entre institucions. Cosa que no implica cap benigna tolerància cap a els qui l’utilitzen deslleialment com a recurs d'aparences suavitzants al seu “atac” a l’Estat. I que no és contradictori, sinó complementari, que un partit (el PSC) emprengui accions (la censura) diferents a les que ha de complimentar un Govern, com fa el de Pedro Sánchez (la negociació).

Una cosa diferent a la que gasta el molt censurable: arengar des de la balconada i atiar totes les balconades, pròpies i alienes; confondre partit, moviment, poble i líders descavalcats, entre si i amb si mateixos; amenaçar amb ultimàtums, negar-los tres vegades com Pere, i després reformular-los com artificis sense data.

En nom de l'ordre democràtic i de la pulsió per l'autogovern censurin el caos. Si no és molèstia.

Ajudaria molt a aquesta contundència una estratègia intel·ligent de l'oposició espanyola (Ciutadans i PP). Per principi: ja que retallar l'autonomia vulnera la Constitució que diu defensar.

Per resultat: ja que és caminant sobre dos peus —llei i diàleg— que el Govern ha fet més que ningú en breu temps per aflorar les divisions (en bondadós, el pluralisme) del quartejat, però pertinaç, bloc indepe. Dialogar és l'essència del mètode democràtic. I retrata tots els convocats. els benintencionats. I qui vol volar tots els ponts, per surar, només ell, en la malvolença.

Si les dretes trenquen l'ànima autonòmica de la Constitució, adéu a la Constitució de tots. Quedarà només per al centre-esquerra, els nacionalismes basc, gallec i canari, i lentament també per a l'esquerra de l'esquerra. Més que res. Però no un país sencer.

Podrien, en canvi, despatxar sentit d’Estat, donar suport al Govern a canvi de monitoritzar els seus gestos i mesures, i millorar el seu llenguatge, mitjançant algun mecanisme de vigilància compartida. A això sí que hi tenen dret, no a rebentar les costures del pacte constitucional ja adolorit. I el Govern socialista hauria d'obrir-los pista pactista com a ell li va obrir Mariano Rajoy la tardor passada.

Perquè l'oposició catalana sigui més efectiva en la seva censura convindria que l'espanyola abandonés el grosser estil d'envestida. Sofistiquin-se, si poden.