El Macba exposa les seves obres mestres

Al llarg dels seus gairebé 23 anys, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha fet 33 exposicions en les quals ha presentat, de manera parcial i temporal, la seva enorme col·lecció d'art contemporani formada per 5.248 obres. Des d'aquest dijous, el museu del Raval mostra les obres mestres d'aquestes peces adquirides al llarg de tots aquests anys, sobretot per la Fundació Macba, l'organisme que ha nodrit de 2.700 obres el museu. Les últimes 37, de 18 artistes, des del 2016.

Es tracta de l'exposició Un segle breu: col·lecció Macba –expressió que va proposar el britànic Eric Hobsbawm per la velocitat dels canvis i la seva intensitat entre el 1914 i el 1991– que repassa tot el segle XX i començaments del segle XXI col·locant les obres en ordre cronològic, per dècades, des del 1929 fins a l'actualitat, amb la idea de convertir el museu en un centre de referència de l'art contemporani.

“La nova presentació de la col·lecció servirà per passar del Macba fa al Macba és”, segons explica el director del centre, Ferran Barenblit, que ha aconseguit amb la mostra un dels objectius que es va marcar després de ser nomenat el 2015. El problema és que l'edifici Meier té 4.000 metres quadrats, dels quals no tots són per a exposicions i d'aquí ve la reivindicació de creixement dels responsables del museu, que passa, segons el Pla Estratègic aprovat fa un any, per créixer a la Capella de la Misericòrdia. La necessària selecció d'aquesta presentació s'ha vist reduïda a només 194 obres i 165 documents, cosa que també destaca el valor de l'important centre de documentació de què disposa el museu des del 2007.

Les peces ocupen tota la primera planta de l'edifici de la plaça dels Àngels i s'exposen amb un gran sentit didàctic. “Cada àmbit és una microexposició, una estructura que es mantindrà en el temps, tot i que es renovaran les obres. La idea és que no siguin presentacions plàcides i previsibles i que generin una reacció emocional en els visitants”, insisteix Barenblit, que s'ha fixat l'objectiu que el seu museu “arribi a nous públics i sigui més accessible”. El 2017 van visitar el centre 258.202 persones, un 20% menys que l'any anterior i un 43% menys que fa 10 anys.

Exposades per primer cop

Segons la conservadora i cap de la col·lecció del Macba, Antònia Maria Perelló, en la nova presentació es poden veure nou adquisicions noves, com les serigrafies d'Anni Albers de la seva etapa de la Bauhaus o els cartells de la Guerra Civil; obres de la col·lecció que no s'havia pogut mostrar mai, com les tres impressionants pintures de Basquiat, els preciosistes quadres ricament emmarcats de George Condo, la mitja dotzena de dibuixos de Manolo Quejido dels anys setanta i les serigrafies polítiques de Werker Collective.

També s'hi inclouen peces que, malgrat les 33 presentacions anteriors, no s'havien vist gairebé mai. Entre aquestes, la impressionant peça de Christian Boltanski, La Réserve des Suisses Morts, del 1991; un mur laberíntic creat amb més de 2.300 caixes de metall en la qual apareix la fotografia d'una persona morta, que seria difícil de travessar si els morts fossin espanyols. No s'havia pogut veure des del 1999, segons Perelló.

El recorregut arrenca amb l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 amb imatges del pavelló dissenyat per Mies van der Rohe i Lilly Reich; el grup GATCPAC fundat per Josep Lluís Sert i per obres de Joaquín Torres-García, Alexander Calder, Joan Miró (magnífics guixos) o Brassaï, entre d'altres. Segueix la Guerra Civil, de tirs i d'imatges, com l'esplèndid cartell de Pere Català Pic trepitjant una gamada, i la postguerra; les protestes i el context polític de maig del 1968 i el 1975, amb la mort de Franco, “dues de les dates significatives que apareixen reflectides a les peces de la col·lecció”, segons Tania Barson, conservadora en cap del museu. Un moment en què els artistes van començar a experimentar amb nous llenguatges visuals per abordar temes polítics candents o reclamar la llibertat.

A finals dels seixanta la ciutat i els seus conflictes, com l'especulació i la gentrificació, passen a ser tema artístic d'interès, com delaten les obres de Matta-Clark. El feminisme radical, amb la reïficació, els estereotips i els rols subalterns estan presents en l'art de finals dels setanta, com es pot veure en les peces d'Eulàlia Grau, Eugènia Balcells, Marta Rosler i el col·lectiu Guerrilla Girls. I el grafiti, el còmic, els cartells i els videoclips que van curtcircuitar la cultura establerta per sempre als noranta, moment en què els artistes van començar també a treballar amb escenografies i instal·lacions a gran escala. Com la de Juan Muñoz, The Nature of Visual Illusion, que torna a les sales del Macba.

El recorregut posa fi a les crítiques de l'art a les relacions econòmiques sorgides del neoliberalisme i la globalització i les seves desigualtats. No hi ha res com el drama de la migració, un tema que aborden artistes com Allan Sekula i Carlos Aires, que ha creat Mar negre, un enorme mosaic de vuit per quatre creat a partir de fusta reciclada de vaixells il·legals provinents d'Àfrica trobats a les costes de Cadis. Tan bell com tràgic.