Insensatesa

"Desagraïts”, pot ser que remugués Quim Torra mentre escoltava els oradors del final de la manifestació commemorativa de l’1 d’octubre. A peu dret, davant de l’escenari des d’on es prodigaven lloances a l’epopeia, cants a la resistència i apologia de la revolució, el president de la Generalitat, complagut i molest alhora, encaixava retrets per no estar fent efectiva la república. Se li imputava també, juntament amb el titular d’Interior, la responsabilitat de les càrregues recents dels Mossos d’Esquadra, un cos vist avui altre cop com ho va ser aquella llunyana primavera del 2011, quan va desallotjar els indignats acampats al parc de la Ciutadella. Un escenari repetit. Entremig, la consideració de policia propera i còmplice, que tant mal ha fet al col·lectiu, pel seu paper el 9-N, primer, i en els diversos esdeveniments de l’any passat, després, i que formen part indeleble de l’ànima independentista que ara sembla oblidar el major Trapero. La professionalitat acostuma a no estar ben avinguda amb la manipulació.

“Desagraïts”, pot ser que pensés el màxim mandatari català quan el van reprendre a la nit aquells que havia felicitat al matí. Els va agrair la pressió que exercien al carrer com anteriorment els havia animat a persistir. El revers de la moneda havia estat marcat per uns retrets lògics dels qui sempre han entès el procés a la independència com el pas per recuperar la revolució pendent, encara que la gran majoria no tingui més memòria històrica que els pamflets reeditats per algun dels seus professors frustrats. Al·legats anticapitalistes, apologia de la socialització comunista i defensa del poble davant de les elits, com si això no fos entès avui com una altra forma de populisme. El que històricament va engendrar el pitjor per perdre el millor: la llibertat.

“Desagraïts”, repudien les elits polítiques aquelles veus properes que se’ls allunyen. Cares i signatures que van encoratjar el moviment amb els seus textos i oratòria, amb la seva proximitat personal i la seva aportació intel·lectual, amb els seus copets a l’esquena i la seva consideració de company de viatge. Per raons divergents, els qui els van alçar com a mostra d’agraïment no entenen que els reprimeixin per tebis en la doble dimensió del bany maria. O per no reconèixer públicament tants errors acumulats i assumir la penitència corresponent o per no treure pit i llançar-se al buit per augmentar el dolor que justifiqui una protesta més contundent. Fa massa temps que es juga amb algunes paraules i símils indesitjables, com si alguns estiguessin desitjant practicar-les. Sense víctimes no hi ha causa, semblen proclamar, tot i que hi ha causes que no mereixen víctimes, semblen oblidar.

Mentrestant, el pont aeri de la intransigència segueix clamant per la mà dura. La contundència política ven, i Catalunya s’ha convertit en el reclam electoral per a l’Espanya més intolerant. És el topònim que empeny cap a la reafirmació dels convençuts i possible esquer per als dubtosos. Aquell col·lectiu capaç de veure la biga tant a l’ull propi com a l’aliè. Aquella ciutadania que no concep l’absència de política durant tant de temps i que ara es pren un descans encara que tingui por que s’ha arribat tard. Celebra les paraules d’apaivagament, però concedeix data de caducitat a la seva paciència. Perquè a ella es destinen les imatges reals, prolíficament repetides, que eleven l’anècdota a categoria de repulsa i preocupació i que obliden que dos carrers més enllà dels atacs sempre repudiables la vida continua. L’hi explico a una amiga madrilenya nerviosa pel que reflecteixen les pantalles que il·luminen el seu domicili: les barricades de pneumàtics i les porres desenfundades, l’habitual contenidor cremant i les sirenes sonant, els escuts protectors d’agents impàvids i les caputxes i els mocadors cobrint rostres d’habituals de la provocació.

A aquests s’adreça Puigdemont per presentar-los de nou com a infiltrats. És possible que ho siguin, encara que fa faltar saber de qui. Però aquest és ja un càntir que es pot trencar en qualsevol moment, de tant com ha anat a la font retòrica. Una excusa habitual de qui detecta que les seves paraules a favor de la no violència flaquegen perquè van precedides i seguides d’unes altres a favor de la resistència. I la història demostra com és de difícil evitar que es confonguin aquest tipus de conceptes quan els embriacs d’adrenalina els converteixen en sinònims.

En la dècada dels cinquanta del segle passat, una colla de talents de Rio de Janeiro va crear la bossa nova. Al capdavant, João Gilberto, Jobim i Vinicius de Moraes. Només pretenien reformular estèticament la samba, però van revolucionar la música. Van saber cantar-li al món el que mou i altera els seus sentiments amb una aparent candidesa, incloent-hi “la insensatesa, cor més desatès, escolta la raó, sigues tan sols sincer. Aquell que sembra vents cull tempestats. Demana perdó. Un perdó apassionat. Perquè qui no demana perdó, no mereix que el perdonin”.