Temporalitat pública

Hi ha un estrany consens sobre els costos socials que comporta l'elevat nivell de temporalitat del nostre mercat laboral, el més malalt d’Europa juntament amb el grec. La inestabilitat a la feina és la primera font de precarietat, això ningú ho discuteix, i les administracions s'esquincen les vestidures davant la incorrecta utilització dels contractes amb data de caducitat. No obstant això, cal preguntar-se sobre la sinceritat de la seva preocupació i la determinació real a l'hora de combatre una xacra com aquesta si al mateix temps no es mostren capaços de donar exemple en camp propi, i més encara si la seva actuació contribueix a agreujar el problema.

A Catalunya, la proporció de personal temporal en el sector públic és superior a la que llança la del sector privat: mentre que avui les empreses mantenen un 20,9% d'efectius amb contractes de durada determinada, en el cas de l'ocupació pública el nivell de temporalitat se situa gairebé cinc punts percentuals per damunt (25,3%). Són dades extretes de l'última Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents al segon trimestre del 2018.

La necessitat de contenció de la despesa pública és un argument que val a mitges; molts llocs estructurals s’estan cobrint amb temporals

La temporalitat és un mal endèmic de les administracions en tots els seus nivells. No és un problema exclusivament català. Però val a dir que la temporalitat en el sector públic en el conjunt d’Espanya (24,9%) és inferior a la catalana i, a més a més, bastant inferior a l'existent entre les empreses privades (27,2%).

No és un motiu per avergonyir-se desconegut per la Generalitat. El juny del 2017, el Govern català va pactar amb els principals sindicats un acord en el qual es comprometia a disminuir la proporció de temporalitat al 8% en el termini de tres anys. Va ser un pacte tancat pocs mesos després del lligat entre el Govern central i les centrals sindicals, que perseguiria arribar igualment el nivell del 8% el 2020. No obstant això, transcorregut un any des d'aquell pacte, la temporalitat del sector públic català ha empitjorat: el segon trimestre del 2017, la taxa era del 20,5%, segons l’EPA, i un any després, ha pujat fins al citat 25,3%.

Es podrà al·legar que l'any transcorregut és el més excepcional i convuls des de la recuperació de la democràcia. Qualsevol es posa a pensar a reduir la precarietat. I més, en un context d'austeritat en els qual la convocatòria de noves places s'havia convertit en pecat mortal, en la mesura en què pot incrementar la despesa pública.

Però amb una mica de retrospectiva es constata que les raons per posar-se vermell ja eren prèvies. Perquè des de l'inici de la recuperació (2013), l'increment en valors absoluts d'empleats en situació de temporalitat és del 52,8%. I des del 2015, quan es va produir la consolidació de la recuperació econòmica, l'increment ha estat del 61,5%, ja que en aquests tres anys el personal no fix ha fet un salt de 40.000 persones, fins a situar-se en les 106.100. La temporalitat és especialment elevada en sectors com l'ensenyament i la sanitat.

Després de l'acord de juny del 2017, el Govern va anunciar la propera convocatòria d'oferta pública amb 30.000 places, que segons els sindicats CCOO i UGT són molt insuficients per a la reducció pretesa. Almenys, era un primer pas. El juliol del 2018, el nou Govern va tornar a anunciar les mateixes 30.000 places, l'aprovació de les quals s’ha de produir i que s'anirà concretant al llarg de la legislatura. Els interins poden presentar-s’hi i disposen de mèrits acumulats que computen. El fet que la mitjana d'edat a l'administració sigui elevada apunta, a més a més, la necessitat de reposició d'almenys un altre 10% de places en qüestió d'un lustre.

La necessitat de contenció de la despesa pública és un argument que val a mitges, ja que l'existència d'una capa tan àmplia d'ocupacions inestables que no només es manté constant, sinó que va a més, indica que molts llocs estructurals s'estan cobrint amb temporals, que no poden millorar la seva carrera a l'administració i que poden ser desplaçats per un funcionari. Hi ha hagut casos de personal que s'ha jubilat sent encara interí després de 20 anys treballant.

La jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) reforça la doctrina que l'ocupació temporal tant en el sector públic com en el privat no es pot emprar per a llocs de treball permanents.

Com diu el refrany, si el prior juga a cartes, què faran els frares?