Netflix estrena un documental polifònic sobre el conflicte català

Netflix estrenarà divendres que ve, 28 de setembre, el documental Dues Catalunyes sobre els últims mesos del procés independentista. Són gairebé dues hores organitzades fonamentalment amb breus aportacions d'una àmplia galeria de testimonis, principalment de l'univers mediàtic i polític. També hi intervenen acadèmics i politòlegs. En el procés de documentació i realització, els autors van fer un total de 85 entrevistes.

El productor, Rafael Portela, i els seus dos directors, els cineastes Gerardo Olivares i Álvaro Longoria, l'han presentat aquesta setmana a Barcelona i Madrid i han defensat que el seu treball pretén donar cabuda a aproximacions molt diferents. “Sortir de la caixa de trons perquè cadascú deixi d'aferrar-se al mitjà que li dona el seu punt de vista”. De fet, no hi ha un relator que estableixi la interpretació canònica dels fets “perquè cada espectador pugui treure les seves pròpies conclusions i, potser, replantejar-se moltes coses”. Aquestes intencions es reflecteixen en el documental en un assumpte on els arguments acostumen a quedar-se tancats al propi barri. Una peça polifònica. No obstant això, la frase promocional de Netflix enganya sobre els veritables continguts del film: “Una llarga disputa per la secessió es torna violenta i la societat, fragmentada, pateix revoltes polítiques“ (sic).

El títol del documental no convenç ni els seus propis autors, que sostenen que no hi ha dues sinó moltes Catalunyes, però el van adoptar perquè bàsicament se centra en els dos blocs parlamentaris enfrontats a Catalunya a propòsit de la independència. Encara que destaca el tractament a la líder catalana de Ciutadans, Inés Arrimadas, i a l'expresident Carles Puigdemont, la llista d'intervinents és notable. Des de polítics (Raül Romeva, Miquel Iceta, Carles Mundó, Xavier Domènech, Andrea Levy o Josep Borrell) fins a periodistes (Luis María Ansón, José Antonio Zarzalejos, Xavier Vidal-Folch, Ricard Fernández Déu, Iñaki Gabilondo, Guillem Martínez, Antoni Bassas, els corresponsals a Espanya de The New York Times i The Washington Post…), a més de politòlegs i veus universitàries (Pablo Simón, Argelia Queralt, Vicenç Navarro o Ramón Tamames). La llavors vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va declinar la invitació a intervenir. Sí que va acceptar donar la seva opinió Jorge Moragas, cap del gabinet de Rajoy fins al final de les últimes eleccions catalanes. Els independentistes de la CUP gairebé no hi tenen cap paper i és residual el dels ciutadans anònims. Destaquen un grup de joves conversos a l'independentisme i un anglès establert a Catalunya que mostra la seva tristesa per una Catalunya amb una ciutadania que ja no és fraternal. Les organitzacions com Òmnium i l'ANC tampoc hi tenen un paper destacat.

La durada de Dues Catalunyes ronda les dues hores, un metratge difícilment inserible en les rígides graelles de les televisions generalistes. El públic potencial al qual es dirigeix és de 130 milions i Netflix el subtitularà en 42 llengües. Els autors del film han tingut molt present aquest destinatari global. Que podrà veure's a Càceres i a Singapur. I aquesta és la principal dificultat, que no es resol plenament, perquè un ciutadà que no té un mínim coneixement previ sobre el que està passant difícilment podrà treure conclusions gaire barroques. El film s'obre amb imatges de les celebracions multitudinàries de la Diada. També es mostra com l'oposició marxa del Parlament el 7 de setembre de l'any passat, quan es va aprovar la llei que havia d'encaminar la ruptura amb el marc jurídic espanyol. La cronologia, molt abreujada, continua amb l'enviament de policies a Catalunya (“a por ellos”), les càrregues policials de l'1 d'octubre, la manifestació constitucionalista de Barcelona, i la declaració de Rajoy negant l'existència d'un referèndum. Aquest capítol inicial s'acaba amb la proclamació formal de la república catalana i, després de l'aplicació del 155, amb la convocatòria d'eleccions per part de Rajoy.

A partir d'aquí, són les breus intervencions dels entrevistats les que dominen el relat en un ampli i honest panorama d'opinions discrepants. I entre els uns i els altres, algunes veus com la de Carles Francino mostrant el malestar per l'enquistament del conflicte. Entre les anàlisis menys habituals, la del periodista John Carlin, que no menysprea atribuir a la rivalitat futbolística entre Madrid i Barcelona, i especialment a la conducta de Mourinho, cert paper en el creixement de l'independentisme català. Una opinió que no discuteix Moragas.

Moltes escenes corresponen a l'última campanya electoral catalana. L'accés de l'equip del documental als bastidors dels partits ofereix algunes escenes menys freqüents sobre els polítics que, com és lògic, reiteren el seu discurs.