Set anys de vaques magres

Què han aconseguit les multitudinàries manifestacions de la Diada? Molta mobilització, entusiasme generós, lemes imaginatius, somriures a cabassos (cada vegada menys) i imatges contundents de plàstica magnífica, enquadrades al mil·límetre en gegantescs platons urbans.

Això han estat les set celebracions de format clarament secessionista (del 2012 al 2018). Però el balanç pràctic del que ha llaurat tant d’esforç és menys que rom. Políticament gestionat pels Governs de la Generalitat d’Artur Mas (inclou el primer exercici sobiranista, 2011), Carles Puigdemont i Quim Torra, el procés –en un context de revés econòmic global sever i en responsabilitat compartida amb un Govern centralista a Espanya– ha estat negatiu per al benestar dels catalans. Per a la seva vida institucional. I per al seu prestigi. Primer van ser els campions de l’austeritat i després van reduir la governança en prioritzar l’agitació. Les dades canten.

• Sanitat pública en caiguda lliure. La propaganda oficial afirma que ha millorat. No. El personal sanitari, que Mas ja va reduir a 76.306, no s’ha recuperat, malgrat els assoliments de sindicalistes i la pressió de l’extrema esquerra sobiranista (CUP) el 2016. Encara està per sota: 75.441 sanitaris. El pressupost ha baixat de 9.875 milions el 2010, amb el tripartit d’esquerres i 75.899 milions el 2011, a 75.441 el 2017. La llista d’esperes quirúrgiques va augmentar amb Mas de 153.916, heretades a final del 2010, a 193.879 el 2011. I va disminuir a 164.828, però va tornar a augmentar a 170.490 el 2017. L’últim any del tripartit hi havia 14.072 llits hospitalaris disponibles. Durant el primer any del “Govern dels millors” ja van caure a 13.617 i avui continuen per sota (12.978).

• Ensenyament en barracons. L’herència pressupostària educativa rebuda de les esquerres ascendia a 5.317 milions d’euros. El 2011 va baixar a 4.894 milions, i va continuar empitjorant fins al 2016 (4.442 milions), amb un rebot lleu a 4.821 milions el 2017, sense que pogués recuperar el nivell inicial. El primer Govern sobiranista va escapçar gairebé 4.000 places de professors, que es van recuperar després de mobilitzacions intenses durant el curs 2017/2018. I el nombre de barracons escolars continua sent idèntic: n’hi havia1.015 el 2011/2012, i 1.015, el primer any de Torra.

• Les alforges de la propaganda. Aquesta inversió social en declivi contrasta amb la despesa ascendent incorreguda en propaganda internacional del projecte secessionista. El 2017 el departament d’Acció Exterior va augmentar un 80% el seu pressupost, a 39,6 milions. En dos anys va duplicar les cinc delegacions polítiques o “ambaixades”, a 11, i va ultimar fins a 14, amb la tasca de buscar suports oficials per a la separació. Amb un rendiment escàs: cap Govern li va donar suport. A la diplomàcia paral·lela de Diplocat li va anar millor a les universitats. I la veterana xarxa 40 d’oficines comercials (COPCA, després Acció) va reportar més beneficis a l’economia.

• La despesa de TV3 és el més gran. També algunes partides de despesa de la radiotelevisió pública s’han disparat (encara que no el total), com la de personal. La plantilla de la CCMA, que agrupa TV3 i Catalunya Ràdio, va créixer un 33% entre el 2012 i el 2015, fins a 159,6 milions. Més que el cost conjunt de personal de Telecinco (Mediaset) i Antena 3/La Sexta (Atresmedia), 128,3 milions. El 2017 TV3, la televisió autonòmica més rica, va disposar de 236 milions, més del doble que la televisió gallega (104,7) i gairebé que la basca (134,2). No hi ha estudis parlamentaris de quina part va anar a tasques professionals i quin a propaganda.

• Declivi de la producció legislativa. La productivitat parlamentària es contreu. Les 49 lleis del període 2012-2015 es van reduir a 24 en la legislatura 2015-2017: moltes van ser impugnades pels Governs del PP, i de manera automàtica. El 2018 se n’han aprovat dues. És clar que el 2018 ha estat inert: el secessionisme va trigar cinc mesos a triar nou president i la Cambra està tancada fins a l’octubre per a plens (per desavinences internes del secessionisme) des del 18 de juliol, quina data.

• Una societat dividida. Tot i que les desavinences polítiques entre famílies, col·legues de feina i xarxes socials encara no aconsegueixen el to descrit per Euskadi a Patria, de Fernando Aramburu, són exponencials. Ja no hi ha “un sol poble català”, com reclama l’oficialisme, la qual cosa obvia per no reconèixer el seu fracàs. Va acabar ritualment el 8 d’octubre del 2017 amb la multitudinària manifestació —de la fins llavors majoria silenciosa—, que es pot equiparar a les de la Diada.

• Decau l’atractiu exterior. Els altaveus secessionistes presumeixen que “tothom ens contempla”. La realitat turística dissenteix. La caiguda de les xifres de pernoctacions hoteleres va triplicar al juliol (6,5%) la mitjana espanyola (2,2%). I aquest agost el declivi encara es va agreujar, amb un 20% menys de pernoctacions a Barcelona, la qual cosa el gremi d’hotelers atribueix sobretot a la inestabilitat política.

• La fugida d’empreses. A l’octubre del 2017, el mes del referèndum oficiós, es va desplomar el turisme i el consum, de manera que amenaça l’economia catalana amb la ruïna. Amb la intervenció de l’autonomia, es va aturar el descens, i avui només un 11,7% d’empresaris veu factible la secessió (enquesta de la Cambra de comerç d’Espanya). La indústria i l’exportació van salvar bé l’exercici. Però els excessos polítics es van pagar car: des de llavors més de 4.000 empreses catalanes van traslladar les seves seus socials fora de la comunitat, sobretot a la rival històrica, Madrid! El Govern ho minimitza recordant que les factories no es mouen. O ho imputa al Govern central perquè va anul·lar obstacles al trasllat, a petició de La Caixa. Però en qualsevol empresa és essencial el seu cervell i la direcció, a la qual acompanyen serveis de valor afegit i/o estratègics, de tracció localitzadora per al conjunt de l’economia (comunicació, màrqueting, esdeveniments, relacions institucionals, serveis jurídics i notarials…)

• La inversió exterior, per terra. Els mercats són ambivalents. A favor, algunes grans multinacionals (Amazon, Facebook, IGG, PepsiCo) s’han instal·lat a Catalunya. Per contra, la xifra global d’inversió exterior ha anat per terra: el 2017 va caure un 39,8% a Catalunya, mentre que augmentava un 24,7% a Madrid. Cara selectiva i creu global de la confiança exterior a llarg termini sobre l’economia —i l’ocupació— dels catalans.

Amb informació de Josep Catà i Jessica Mouzo