Barcelona redescobreix el seu aqüeducte romà

Barcelona és fruit de la fundació ex novo de la colònia romana Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino promoguda l’any 14 aC per l’emperador August en el marc de la reforma administrativa i viària del sector nord-oest d’Hispània, província del nou imperi que no parava d’estendre’s per tot el Mediterrani. El primer que va fer August i els seus romans va ser construir els principals carrers (el típic cardo i decumanus que es creuava a la plaça de Sant Jaume) i abans d’envoltar-la de muralla va aixecar un aqüeducte de 13 quilòmetres que proveïa d’aigua els nous habitants des d’una font propera al riu Besós. Per això, l’aqüeducte de Barcelona és la primera obra pública de la ciutat, un edifici que s’ha anat perdent amb el temps, enderrocat per l’avanç i la transformació de la ciutat o emmascarat sota edificis més moderns. És el que ha passat amb quatre arcs que han restat a la paret mitgera d’un edifici del segle XVIII de la plaça Vuit de Març, al barri gòtic de Barcelona, que després de sortir a la llum el 1988 ara se sotmetran a una feina de rehabilitació i visualització per ressaltar el seu valor i perquè deixin de passar desapercebuts. Els treballs, emmarcats dins del Pla Barcino, que treballa per rehabilitar les restes romanes de la ciutat, tenen un cost de 345.000 euros obtinguts a partir de les lones publicitàries que cobreixen molts dels edificis de la ciutat.

“És una peça clau de la nostra història. És el primer edifici públic que es va construir amb pedra de Montjuïc i va estar en funcionament fins al segle VI i VII. El cicle i reciclatge de l’aigua sembla que els hem inventat ara, però no és veritat. Tenia molta importància per als romans que el primer que buscaven era un cabal d’aigua potable. Aquí es va trobar a la zona de Muntada i després de 13 quilòmetres entrava a la ciutat per la plaça Nova, davant de la catedral, i des d’allà arribava a les indústries, les termes, les fonts i les cases particulars dels més potentats”, explica Carme Miró, responsable del Pla Barcino i especialista en aquest tema, tal com avalen els diversos treballs que ha publicat sobre aquest tema.

Els arcs estaven ocults fins que es va enderrocar un dels edificis dins d’un pla d’esponjament per crear una plaça. “Un dels veïns del barri, Alfred Lloré, va detectar “una cosa estranya” i va avisar al Museu d’Història de la Ciutat, que va aturar l’enderrocament següent i va possibilitar la conservació de les arcades”. A la part superior de la façana, després que s’obrin unes finestres, s’arrebossarà amb un estucat, mentre que a la inferior es marcaran els ulls dels arcs per reforçar-ne la profunditat, i fins i tot s’obrirà parcialment l’últim per veure’n l’amplada”, afegeix Miró, que assegura que caldrà tenir en compte que continuen fent una funció estructural dins de l’edifici.

“Quan parlem d’aqüeducte pensem en el de Segòvia o el de les Ferreres, a Tarragona, però en realitat és només el lloc per on passa l’aigua; la resta són els arcs que l’aguanten. De fet, la majoria d’aqüeductes romans són subterranis ja que això garantia la qualitat de l’aigua, cosa que era molt important per als romans”, subratlla Miró.

“Sempre s’ha dit que a Barcelona el paper dels andalusins, els musulmans espanyols, era més petit, però l’arqueologia ens diu que la seva presència va ser d’uns 100 anys, un període que permet fer moltes coses i deixar una empremta gran. Una d’elles va ser el del canvi en la gestió de l’aigua que es produeix al segle IX o X amb la creació del Rec Comtal, moment en què l’aigua passa de ser un bé públic, un dret per a tots, a ser un bé de consum que genera riquesa en l’època medieval, la qual cosa no ha canviat fins ara”, explica l’arqueòloga.

Els treballs permetran marcar el nivell de l’specus, el canal per on discorria l’aigua camí de la ciutat que per dins està arrebossat amb morter de calç, l’opus signinum romà. Quan acabin els treballs de la mitgera, s’excavarà en el subsol fins que es localitzin els fonaments dels arcs i així se’n podrà veure l’alçada total, que arribarà més o menys als 11 metres.

Aquests quatre arcs són la zona més visible d’aquest edifici. Però s’han conservat restes en altres llocs, com explica Miró. “A l’edifici contigu de Ca la Dona es conserva una arcada i un dels pilars; també l’entrada de l’aqüeducte a la ciutat es pot veure a la Casa de l’Ardiaca, mentre que l’estructura que es veu al costat de la catedral és una reconstrucció dels anys seixanta, realitzada per l’arquitecte Josep Florensa a partir de la localització d’un altre dels pilars. Recentment, en la construcció d’un hotel al carrer Magdalenes, es van trobar més pilars i se’n conserva un tram subterrani a la zona de Sant Andreu. Però on millor es veu l’aqüeducte és aquí”, sentència Miró que va presentar la intervenció (que acabaran el primer semestre del 2019) en companyia de la regidora del districte, Gal·la Pin.