Fractura secessionista

Per primera vegada les contínues tensions i fissures internes del bloc secessionista configurat per Esquerra i el PDeCAT (hereu de Convergència) han desembocat en una fractura. És tangible, aspra i sobre una qüestió d'abast estratègic. I de gran impacte institucional, ja que ha provocat la suspensió de l'últim plenari del Parlament. De fet, el bloqueig pot ser complet fins que arribin a un acord.

L'origen del litigi entre totes dues parts semblava menor: decidir si la suspensió temporal dels diputats presos i fugits ordenada pel jutge instructor afectava o no l'expresident Carles Puigdemont. En realitat, l'assumpte revela una qüestió de més magnitud. Esquerra assegura (amb part del PDeCAT, que es manifesta amb més sigil) que vol el mateix tracte per a tots els afectats i, per tant, no Puigdemont no ha de quedar exempt de la suspensió.

Sota aquesta presentació batega l'estratègia pragmàtica d'ERC d'evitar la unilateralitat, la desobediència a les lleis i el desacatament als tribunals. És evident que discrepa i s'oposa a les decisions del jutge, però rebutja desobeir-les. Per això s'ha plantat, amb el valuós suport dels lletrats de la Cambra, davant dels seus socis/rivals del PDeCAT, que al Parlament segueixen el radicalisme de Puigdemont, mentre que al Congrés practiquen el realisme.

Inversament, el cercle de l'expresident menysté els perills polítics de la unilateralitat, i també l'eventual recaiguda en responsabilitats penals. Convertit en llegenda per al seu cercle, l'home de Berlín anhela sortir del progressiu ostracisme al qual l'empeny l'elecció (a contracor i patrocinada per ell mateix) del seu successor, Quim Torra; i amb la moral amunt per la recent decisió del tribunal de Schleswig-Holstein. Però la llei de la gravetat s'acaba imposant: no hi pot haver simultàniament dos presidents; encara menys quan el fugit ha estat condemnat pel jutge instructor Pablo Llarena a viure fora d'Espanya, una vegada rebutjada l'euroordre, tal com l'han aplicat els jutges alemanys.

El pitjor de la picabaralla independentista és que agreuja el deteriorament institucional, en perjudici dels ciutadans. El Parlament va estar durant gairebé sis mesos paralitzat per la indecisió del bloc sobre si havia d'escollir o no un nou president. Repeteix ara la paràlisi per les divergències internes del secessionisme, cosa que precisament critica l'oposició.

La pugna entre quimera i pragmatisme s'accentuarà aquest cap de setmana, quan els partidaris de Puigdemont al PDeCAT —que ja ha creat un altre partit, la Crida— pretenen tombar la jove direcció, orientada a recuperar el possibilisme i l'acció legal. El secessionisme haurà d'optar finalment per una via o l'altra, perquè totes dues són mútuament excloents. La via rupturista ja s'ha vist el que dona de si: el no-res. Només si s'entesta en la via democràtica i legal podrà entrar a discutir i negociar una solució pactada, dins del marc de la Constitució. El president del Govern espanyol acaba d'actualitzar la proposta del seu partit d'una doble reforma combinada de la Constitució i l'Estatut. Ja sigui aquesta o una altra la fórmula que tiri endavant, l'essència d'una solució viable és bastir un acord i sotmetre'l a les urnes.