Puigdemont i/o Junqueras

Per fi ha esclatat en públic el conflicte que des de fa mesos s’incubava larvàriament en privat: Puigdemont vol unificar tot l’independentisme i ha començat a posar les bases del nou Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), a semblança d’Euskadi, Escòcia o el Quebec.

No és pas la primera vegada que s’intenta. De fet, a mitjans dels vuitanta també es van fer propostes en aquest sentit. Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), més encara si hi afegíem Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i, ja en el súmmum, Convergència i Unió (CiU), eren noms i sigles amb poc atractiu estètic, que qualsevol expert en comunicació política hauria rebutjat. No obstant això, aquesta coalició va governar la Generalitat durant 23 anys seguits amb Jordi Pujol, després uns pocs més amb Artur Mas, i tant els noms com les sigles no van desaparèixer fins a les picabaralles internes a CiU i el necessari blanqueig de CDC després de l'affaire de la família Pujol Ferrusola.

El conflicte al si de l’independentisme ha esclatat aquesta setmana. Probablement ve de fa molt més temps però, en tot cas, l’última fase potser va començar la nit del 26 al 27 d’octubre, quan Puigdemont estava disposat a dissoldre el Parlament i convocar eleccions per evitar l’entrada en vigor de les mesures adoptades arran del desenvolupament de l’article 155 de la Constitució.

Segons versions fiables d’algun dels presents, durant aquella tensa matinada, reunits no només els membres del Govern, sinó també portaveus parlamentaris i dirigents de les associacions independentistes, enmig de nervis, plors i conats d’histèria, Junqueras li va dir finalment a Puigdemont que no estava d’acord amb la dissolució i la convocatòria d’eleccions però que això era competència del president de la Generalitat i, per tant, ell no hi tenia res més a dir, la responsabilitat era seva.

Coneguda la decisió de Puigdemont, el matí següent, després d’una tempesta de piulades en contra seva, algunes d’emeses per dirigents d’ERC, es van anar aplegant cap a mig matí a la plaça Sant Jaume centenars de persones esbroncant el president i titllant-lo de traïdor a Catalunya. No ho va poder suportar, va rectificar i va declarar la independència, amb tristesa i sense convenciment, acompanyat dels seus consellers. Puigdemont va atribuir les piulades i la concentració a Junqueras, no l’havia avisat i ho va considerar deslleial i traïdor. Va optar per fugir a Brussel·les sense consultar-ho a ningú, mentre que Junqueras no es va moure de casa i va anar a parar a la presó, i encara hi és. En aquest punt es va produir una ruptura de la confiança entre els dos, que encara dura. De vegades les anècdotes tenen una importància determinant en certs esdeveniments històrics. No és el primer exemple.

Des que va tenir lloc aquesta greu topada, la relació entre les dues personalitats s’ha anat tensant encara més i han mostrat actituds i estratègies molt diferents. Puigdemont s’ha configurat com un líder populista i carismàtic que encaixa més en una ERC clàssica –de Companys a Carod– que en l’antic món de CiU. Però Junqueras ha anat agafant en aquests mesos de presó un perfil de polític astut, seriós i confiable, que abans no tenia, la qual cosa li ha atorgat una autoritat moral sobre l’independentisme difícilment igualable. La imatge de tots dos és diferent de la que tenien fa només un any: Puigdemont sembla d’Esquerra i Junqueras, de Convergència.

Però no és només un xoc de personalitats, és molt més. És, sobretot, una confrontació d’estratègies polítiques després d’analitzar els fets succeïts la tardor passada, des del 6 i 7 de setembre fins a les eleccions de 21 de desembre.

L’estratègia de Puigdemont, des de la relativa llibertat que li dona la residència a l’estranger, es basa en la fustigació constant a l’Estat, a insistir en la seva legitimitat històrica, en la desobediència sistemàtica a la Constitució i les lleis. És un ésser lliure i contradictori que vol aconseguir un ideal sense saber prèviament quina és la ruta adequada. L’estratègia de Junqueras, madurada en les hores de presó, parteix d’una actitud d’assossec i serietat i és més realista i pragmàtica, més aferrada a les dades que li subministra la realitat social de Catalunya i l’entorn polític d’Espanya i Europa.

Qui guanyarà en aquesta pugna: l’impulsiu Puigdemont o l’impertorbable Junqueras? Si preval el sentiment, guanyarà Puigdemont; si preval la racionalitat, guanyarà Junqueras. No sé dir què és millor per a l’independentisme.