Les tres edats del catalanisme polític

No és cap secret que l’eix central del catalanisme polític ha mutat al llarg dels últims 40 anys. Ara que han passat uns mesos des de la frenètica tardor del 2017, es dibuixen amb certa claredat les tres edats del catalanisme polític en la seva biografia democràtica.

El moment multilateral. En la Transició democràtica, així com en bona mesura també en els anys posteriors, el catalanisme polític va participar, juntament amb altres actors amb els quals no tenia cap afinitat aparent, en la construcció de l’Estat. No cal idealitzar aquests anys –tampoc vilipendiar-los–, però la veritat és que aquell moment ve marcat pel fet que es pot i, en cert sentit, s’ha de parlar amb tothom. I no només això: es podia dir en públic que calia parlar i negociar amb tothom. I les conseqüències del moment multilateral van ser manifestament positives per al catalanisme polític: recuperació de la Generalitat; retorn de Tarradellas en el marc d’una operació d’Estat; normalització del català a les escoles i a les institucions públiques; adveniment de mitjans de comunicació públics en català.

El moment bilateral. En la reforma de l’Estatut del 2003-2006, el catalanisme polític proposa de fet un pacte de tu a tu amb l’Estat. Aquesta relació de bilateralitat, sense comptar amb la resta de comunitats autònomes, sempre havia estat, segons es diu, el somni dels carlistes. Però aquest pretès moment bilateral es va basar en un autoengany que es pot desglossar en dues consideracions. En primer lloc, el catalanisme va triar aferrar-se a les frívoles paraules d’un Zapatero en campanya electoral –el famós míting del Palau Sant Jordi el 2004– i amb les enquestes en contra sense tenir en compte que aquest, justament aquest, era el relliscós context en què havien estat pronunciades. I, en segon lloc, el catalanisme polític va triar creure que, si es pactava amb el PSOE, es pactava amb l’Estat. Però el PSOE i la seva cultura política eren només una pota fonamental de l’Estat. N’hi havia una altra, la que representaven el PP i la seva cultura política, que va ser exclosa del pacte. Involucrar el PP en la reforma de l’Estatut, encara que fos anys més tard, quan se li hagués passat la rabieta per perdre les eleccions del 2004, significava rebaixar-ne les pretensions, però simultàniament suposava construir un pacte d’Estat i evitar que la cosa arribés al Tribunal Constitucional. La relació bilateral va resultar un fracàs polític. La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 no és la causa del procés, com se sosté moltes vegades, sinó, em temo, la conseqüència de l’autoengany en el qual va estar basat aquest maldestre intent d’establir una relació bilateral amb l’Estat.

El moment unilateral. Després d’aquest fracàs, en lloc de tornar a la via multilateral, la que havia donat més rèdit, el catalanisme va accelerar i va adoptar ambiguament una estratègia unilateral la tardor del 2017. Ja en coneixem les conseqüències: plens esperpèntics al Parlament amb el conseqüent desprestigi institucional; pèrdua temporal de l’autogovern per aplicació de l’article 155 de la Constitució; primers passos de fugida d’empreses de Catalunya; risc d’ulsterització social i cultural; o polítics empresonats. El catalanisme polític, ara mutat en independentisme, hauria de fer un exercici de realisme i explicar quines conseqüències positives tangibles –no purament i inertament simbòliques– ha llançat l’estratègia unilateral. Jo diria que cap. L’estratègia unilateral renuncia a la cultura del pacte polític i aposta per una de basada en la força política. I en aquesta pugna de força, el catalanisme polític –i més encara la seva mutació independentista– té sempre les de perdre.

Quina és la lliçó de les tres edats del catalanisme polític? Com més s’allunya de l’estratègia multilateral, més perjudicial resulta l’escenari no només per al catalanisme polític, sinó per a Catalunya i també per a Espanya. Per descomptat, un pot viure en la fantasia puigdemontiana segons la qual –com va dir Jordi Amat fa unes setmanes– destruint Espanya i Catalunya es creen les condicions per a una República catalana. Però el simple transcórrer dels fets mostra la magnitud d’un autoengany com aquest.

La història de les idees polítiques és una nòria. No obstant això, l’arribada de Sánchez a la presidència del Govern no s’hauria d’interpretar com una oportunitat per tornar a la relació bilateral, tal com va insinuar Quim Torra fa uns dies. La meva impressió és que si alguna cosa ens porta de tornada aquesta nòria és el moment multilateral.

Pau Luque és professor de Filosofia i Dret a la Universitat Autònoma de Mèxic.