La maduració de Podem

La política, i en temps accelerats encara més, té girs inesperats. És el que ha passat amb la moció de censura. Fa dues setmanes pocs apostaven pel futur polític de Pedro Sánchez. Les enquestes li eren desfavorables i la seva escassa presència pública era vista com un símptoma de debilitat. Però en cinc dies ha passat de ser considerat un perdedor, a ser investit president del Govern, una gesta sense precedents en la política espanyola.

En realitat, el que ha passat aquesta setmana al Congrés dels Diputats pot considerar-se com una gran rectificació: la dels qui al principi de la legislatura van ser incapaços de crear les condicions per il·luminar la majoria de Govern alternativa a la de Rajoy que ara s’ha demostrat viable. Si aquesta vegada la moció ha pogut prosperar, no és perquè hagi canviat l’aritmètica parlamentària, sinó l’estat d’ànim i el posicionament dels seus principals protagonistes. La sentència del cas Gürtel només ha estat el catalitzador d’una nova situació. El determinant ha estat el procés de maduració personal i política que ha portat Pedro Sánchez i Pablo Iglesias a evitar els errors que van conduir a la investidura de Rajoy.

Sánchez mateix ho va reconèixer amb humilitat en el seu discurs. Va al·ludir els errors comesos i va demanar disculpes. La traumàtica experiència de la seva defenestració de la secretària general del PSOE l’octubre del 2016 i la seva recuperació en unes duríssimes primàries el maig passat l’han dotat d’una resistència i una densitat que no tenia al començament de la legislatura. La gosadia i els reflexos que ha demostrat el líder socialista en aquesta ocasió han sorprès tant els de dins com els de fora.

Però l’èxit de la moció no pot explicar-se sense la concurrència d’un altre factor no menys important: la maduració de Podem. Aquest partit ha hagut de madurar en quatre anys el que a altres formacions els ha costat dècades. Això ha passat més desapercebut, però les decisions de Pablo Iglesias i la seva forma de gestionar-les han estat determinants.

Iglesias ja havia instat el PSOE en diverses ocasions a presentar una moció de censura contra Rajoy: l’última en anunciar el seu suport a la moció socialista contra Cristina Cifuentes a l’Assemblea de Madrid. Però, el mateix dia que es va conèixer la sentència del cas Gürtel, Iglesias, amb reflexos rapidíssims, va dir que si Sánchez presentava una moció de censura, li donaria suport. I quan l’endemà el PSOE la va anunciar, Iglesias va proclamar de seguida que li faria costat “sense condicions”.

Aquest “sense condicions” aplanava el camí perquè els sobiranistes fessin el mateix en nom d’un objectiu comú superior: fer fora Rajoy. I proporcionava a Sánchez un escut protector enfront dels qui, des de l’interior del seu partit o des de fora d’ell, tractessin d’obstaculitzar la maniobra al·legant que no s’havia de fer concessions als independentistes. Aquesta condició, i també el veto a pactar amb Podem, va avortar el primer intent d’investidura de Sánchez i el va fer baixar de la secretaria general del PSOE el 2016. Gairebé dos anys després, és revelador el nul efecte que aquest argument ha tingut, per molt que el PP i Ciutadans l’hagin esgrimit amb insistència. I si dins del PSOE hi havia veus preocupades per això, aquesta cop no s’han sentit.

La segona intervenció d’Iglesias, també decisiva, va ser l’anunci que si fracassava la moció de Sánchez, pactaria una altra de caràcter instrumental amb Albert Rivera per convocar eleccions immediates. A l’únic partit al qual li interessava aquest escenari era a Ciutadans, però l’objectiu d’Iglesias no era convocar eleccions sinó dissuadir el PNV de la temptació de no donar suport a la moció. I va resultar del tot creïble.

Tant Sánchez com Iglesias han demostrat aquesta cop habilitats i fortaleses polítiques que abans no tenien. La distensió entre ells, explicitada en diverses ocasions durant el debat, mostra que també han guanyat en serenitat i autocontrol. Tots dos ara saben que, en aquesta conjuntura, un no pot guanyar si l’altre fracassa. I tots dos tenen un interès comú: treure el debat polític del bucle de la disputa identitària, del xoc de nacionalismes. El conflicte català s’ha d’abordar, sens dubte, i és prioritari canalitzar-ho cap a una via de resolució política. Però tant el PSOE com Podem saben que si volen que l’esquerra tingui alguna opció de guanyar les properes eleccions, han d’aconseguir que el debat polític basculi cap a l’eix social i ideològic.

Quan dues forces que es disputen el mateix espai electoral es veuen abocades a pactar han d’afrontar amb freqüència un dilema insidiós: competir o cooperar? Per resoldre aquest dilema, els líders del PSOE i Podem necessitaran novament grans dosis de maduresa política. Les seves forces estan molt igualades: 5.443.846 vots per al PSOE a les últimes eleccions (22,7%) i 5.087.538 per a Podem (21,15%). El baròmetre de maig del CIS manté aquest equilibri: el 22% i el 19,6%, respectivament. En aquesta conjuntura i amb aquestes dades, millor cooperar que competir.