El bilingüisme és un humanisme (1)

1. Molt de temps en temps, un llibre salva el mur de contenció entre les dues llengües editorials de Catalunya. Topa, llavors, amb les queixes dels puristes i el desinterès dels monolingües. Què passarà amb una obra única i doblement (2) lluïda com El fill del corrector / Arre, arre, corrector?

2. Els editors Hurtado & Ortega s’han atrevit amb una iniciativa bilingüe: encarregant a Rubén Martín Giráldez (Cerdanyola del Vallès, 1979) que traduís al castellà un text català d’Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) i fent-los coincidir en un sol volum de títol doble.

El joc bilingüe entre traductors d’Adrià Pujol i Rubén Martín Giráldez és únic i ben lluït

3. De motius per acarar els dos escriptors en sobren. Els editors han sabut veure-hi més enllà de l’idioma, detectar el veïnatge entre Pujol i Giráldez i preveure què en resultaria d’un crossover de superherois d’alta volada. Ambdós entenen la literatura com un carnaval que ha de capgirar-ho tot, disfressar-se per fingir el que un no és, i exercir la bufonada contra el poder, encara que el poder sigui el rigor de la llengua. Ambdós són incondicionals dels diccionaris i no volen deixar escapar l’oportunitat de reviscolar mots en desús, o hiperprecisos, o impossibles de deixar caure en una conversa. Cap d’ells sap prescindir de l’humor. En principi, el llibre està plantejat com un enfrontament (4) entre els escriptors, però no calen gaires pàgines per adonar-nos del que els editors ja sabien: Pujol (5) i Giráldez (6) són l’un per l’altre.

4. La traducció de Giráldez és lliure. Sense miraments elimina parts de l’original i n’expandeix d’altres. Després, a peu de pàgina, es justifica amb una nota del traductor que Pujol contestarà amb una de pròpia. Que s’entengui la comicitat: aviat l’aparat de notes es torna un camp de batalla dialèctic on atacar temes com l’art de la traducció, el de l’escriptura i el de la lectura. Per moments pot repel·lir la pedanteria desplegada, però. Pujol i Giráldez gallegen, suen per estar a l’altura genial de l’altre. En el ball de noms, cites i coartades intel·lectuals, amb prou feines es colen tres o quatre referències a autores; aquesta mancança fa que tot plegat resulti un pèl (per dir-ho amb llenguatge acadèmic) cipotudo. Però de seguida arriba un gir oulipià o una facècia brillant, i perdonem l’exhibició embogida de coneixements; la trobem raonable. Ajuda moltíssim l’humor que gasten.

5. Amb el seu relat Pujol vol espolsar-se les acusacions i els elogis que el persegueixen per ser fill de Jordi Pujol Cofan (corrector de Josep Pla) i escriure com escriu. Sens dubte Pujol fill és planià en la sintaxi i (gens propens a imaginacions o ritmes poètics) en el gust per tocar d’espardenyes a terra. Ara: no cedim a la comparació fàcil, perquè Pujol també és hereu, per via francesa, d’una tradició literària més juganera que Pla avorreix des de la tomba. El curs de la filiació literària mai no és senzill sinó que compta amb l’aiguabarreig, el transvasament i la negació (aquosa, s’entén). Quan el crític ens vol convèncer que Pujol és “el Pla del segle XXI”, simplifica perillosament. Quan Pujol vol disminuir la influència planiana, menteix.

6. El barroc espanyol no s’esgota al XVIII sinó que es reinventa amb les trompades de Mortadelo y Filemón, la picaresca del Watusi i els excursos del mateix Giráldez. En ell es combina el que el barroc havia preferit separar: el culteranisme de Góngora i l’agudesa viperina de Quevedo. La meta de Giráldez és la llengua, en el seu cas la castellana (amb manlleus de tot tipus). En combinació amb Pujol, l’escriptura de Giráldez agafa un caire inesperat. És cert que la influència, la vocació i la mort del pare literari ja són presents en Giráldez (vegeu Menos joven), però no és el tipus d’escriptor que tira d’autobiografia o anecdotari personal. En canvi aquí, a causa de les burxades de Pujol, Giráldez revela algunes notes familiars sobre la formació de l’escriptor, cosa que obliga a comentar l’experiència bilingüe catalana i de rodalia.

7. Segur que les punyetes i postil·les d’aquest parell han exasperat la dissenyadora, Carolina Hernández Terrazas, quan li tocava quadrar les línies de la maqueta. Per al lector, en canvi, el mareig és desitjable de tan profitós. A la seva manera aquest llibre són molts llibres. No caiguem en la trampa de reduir-lo a un simple llibre doble.