On és l’independentisme no nacionalista?

En els últims temps s’ha assistit a un fecund debat a l'entorn del moment d’arrencada del procés i les raons que van possibilitar el creixement tan espectacular de l’independentisme. En certa manera s’ha volgut aprofundir en les anàlisis que fixaven aquella arrencada en la sentència de l’Estatut del 2010 i que fins fa poc havien estat del tot majoritàries. Qui ha reflexionat sobre això (estic pensant en Guillem Martínez, o bé en Ignacio Sánchez Cuenca, o —sobretot— en Jordi Amat), no han pas menystingut l’impacte disruptiu d’aquella sentència, però han aportat la idea de l'existència d’unes circumstàncies polítiques i unes tendències culturals que venien d’abans, i han remarcat el pes de les condicions del context i no precisament només de l’immediat. El plantejament sembla correcte en la mesura en què permet allunyar una mica la mirada per veure com la experiència dels últims anys s’insereix en uns canvis de la cultura política de sectors importants de la societat catalana que són de més llarg abast.

En aquest sentit no es pot passar per alt que certes reformulacions arrencaren amb el llarg ocàs pujolista, es concretaren amb l’impuls de discontinuïtat representat pels governs catalanistes i d’esquerres i s’aguditzaren en torn al llarg i enrevessat procés d’aprovació de l’Estatut.

Foren aquells els anys en què es començaren a repensar conceptes i tendències, i alhora es feia més forta la batalla política però també cultural, especialment en el camp tradicionalment nacionalista. En aquest marc, el nacionalisme convergent, sense perdre les seves característiques principals, incorporaria cada cop més plantejaments alhora liberals i sobiranistes, captant sectors desencantats de la socialdemocràcia soft, com fou el cas de Ferran Mascarell. En certa mesura, fou un intent pensat en més nivells: un, orientat al món polític i cultural, que es concretava en la construcció del lideratge d’Artur Mas com a possible agent eixamplador del perímetre del pujolisme sobre la base del reforçament d’un suposat perfil de solvència, i un segon més orientat a l’electorat tradicional que combinava la idealització de la llarga etapa dels governs de CiU amb un fustigament dels governs tripartits que trencava amb les pràctiques de moderació per a configurar-se com a eina de mobilització.

Però també ERC s’endinsà en una profunda tasca de redefinició dels seus postulats tradicionals. De la mà de Carod i Puigcercós primer feia un moviment d’emancipació del nacionalisme tradicional optant per una majoria d’esquerres i després definia un ambiciós projecte d’eixamplament de les bases. Tant des del punt de vista social, a través de la integració de quadres i dirigents a la UGT, com geogràfic, apostant fort per l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta redefinició portaria a valoritzar la idea d'un independentisme ancorat a l’esquerra, que es concebia a si mateix com a no nacionalista. La independència, en definitiva, era únicament un instrument, no pas una finalitat. La fita no era construir un estat-nació clàssic, sinó apropar les decisions a la ciutadania i dotar la societat catalana d’eines per fer polítiques socials que —segons la lectura que es va fer sobretot després de les retallades a l’Estatut el 2005-2006— la pertinença a l’Estat espanyol no garantiria. Aquest fou el discurs que s’impulsà i que arrelà profundament en sectors amplis de la població, encara més després de la crisi econòmica del 2008, de la sentència sobre l’Estatut i, sobretot, de les retallades del 2010 i el 2011. Un discurs que contenia una contradicció intrínseca en el moment en què qui l’impulsava acceptava compartir projecte —i tasca de govern— amb qui havia projectat i aplicat sense contemplacions aquestes mateixes retallades en les polítiques socials, però que construïa una narrativa summament efectiva. D’una altra manera —sense la conceptualització de la independència com a sinònim de canvi, no pas com a reivindicació nacional clàssica— no s’entendria ni l’envergadura de la gran Diada del 2012 ni la popularitat d’un concepte com ara el dret a decidir (que remet més a un aprofundiment democràtic que no pas nacional), tampoc l’eclosió i consolidació de la CUP en l’escenari polític català o certes simpaties que el procés ha despertat en alguns sectors de l’esquerra no independentista.

Queda per preguntar-se fins a quin punt en els últims anys aquesta idea tan aparentment prometedora d’un independentisme no nacionalista, democràtic i de canvi hagi desplegat les seves possibilitats i hagi pogut influenciar realment les sorts polítiques del país. En realitat, les evidències de què disposem semblen apuntar més aviat el contrari: lluny de ser un instrument, la independència (o més aviat la retòrica sobre la independència) ha acabat sent la finalitat de tota acció política empresa per les forces polítiques partidàries de la construcció d’un Estat propi. I, probablement, l’element més inquietant és que fent això s’han assumit uns costos altíssims en termes de polarització civil i subordinació a una visió merament nacionalista, essencialista i conservadora de la qual l'elecció de Torra n’és únicament l’últim epifenomen.

Avui, en definitiva, els independentistes no nacionalistes, semblen haver perdut el combat. I tanmateix, potser haurien de tornar a pensar per què volien la independència. Si realment era només un instrument per al canvi i per a la millora de la vida de la ciutadania, de ben segur que trobarien eines noves i diverses per avançar cap a aquests objectius.