A la ‘caça’ de la balena del Garraf

Per observar balenes no cal viatjar a la Patagònia o les illes Galápagos. Si salpem des de la cimentera del Garraf n'hi ha prou. Diverses entitats organitzen a Catalunya sortides científiques que monitoritzen la migració de cetacis arran de la nostra costa cap al golf de Lleó durant la primavera. Organitzacions com Associació Cetàcea preparen setmanalment sortides amb una dotzena de persones, ciutadans que a canvi de 50 euros poden formar part del projecte per identificar els gegants del mar.

El 6 de maig passat, deu persones atenien a primera hora del matí al Club Nàutic del Garraf les instruccions de Laura Almarcha, veterinària i membre de Cetàcea. Fa tres anys que hi col·labora al mateix temps que es forma amb cursos de medicina per a mamífers marins i submarinisme científic. La presidenta de l'entitat és Montse Valls, etòloga i psicòloga de professió. La tripulació d'inexperts grumets pren nota del funcionament d'identificació dels animals que hauran de trobar al mar: les espècies que amb més probabilitats poden observar són el dofí comú –el menys comú al Mediterrani–, el dofí llistat, el dofí mular, el cap d'olla gris i el rorqual, la segona balena més gran del món. La clau de tot plegat és l'aleta dorsal, perquè a partir d'aquesta s'identifica l'individu. Aquesta informació es comparteix, amb una fitxa sobre la localització de l'albirament i la conducta dels animals, amb altres organitzacions i amb el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. Cetàcea treballa a la costa entre Castelldefels i Cubelles i des de la seva fundació, el 2012, ha identificat gairebé dos centenars d'animals, la majoria dofins mulars i cap d'olla grisos.

L'equip de Cetàcea genera expectatives entre el grup: les probabilitats de trobar balenes són elevades, així ho reiteren. Per això s'hi ha apuntat Núria Giménez, acompanyada per la seva filla, procedents de Santa Coloma de Farners. Giménez diu que les balenes són per a ella “una obsessió” i que vol deixar de veure-les només en documentals de televisió. Afegeix Giménez que fa dos anys va viatjar a les illes Hèbrides (Escòcia) per fer turisme balener, sense gaire èxit. La majoria al grup ja té experiència marinera, ha vist dofins abans i el que ha vingut a fer és a plantar-se davant d'un rorqual. La tripulació insisteix en les possibilitats de divisar un catxalot, perquè també migra des de l'Atlàntic cap al golf de Lleó, però Almarcha avisa que és un animal de més profunditat i és difícil d'albirar en superfície: Cetàcea només ha identificat cinc catxalots des del 2013, segons dades de la seva pàgina web.

La jornada balenera dura vuit hores i el grup es divideix en dos velers. La meitat de la navegació és sota una pluja intensa i el soroll dels avions que surten o s'acosten a l'aeroport del Prat es confon amb el dels trons. El risc d'acabar amb una galipàndria –tothom acaba ben xop– no fa retrocedir l'expedició. La concentració per descobrir aletes o el brollar del vapor d'aigua de les balenes dura les primeres sis hores. Qualsevol moviment al mar és motiu d'expectació general, i si algú identifica un banc de tonyines o l'aleta d'un peix lluna, molt abundants, l'excitació es dispara. Però cap al final de la ruta ja ningú fa cas dels peixos lluna i només Giménez i la seva filla aguanten al peu del canó esperant trobar a l'últim sospir el promès rorqual.

La sortida és un èxit en identificació de dofins llistats però les balenes, malgrat navegar a més de 7 milles –11 quilòmetres– de distància de la costa, no acaben apareixent. Valls comenta que les probabilitats d'albirament no depenen de la distància de la terra ferma sinó de la profunditat: hi ha punts de la Costa Brava on només a una milla de distància ja poden identificar-se els grans cetacis.

L'equip de Cetàcea té un manual de bones pràctiques d'observació i acostament a les balenes. Fart del diluvi, m'aixoplugo a la cabina per menjar ganchitos i dedicar una hora a memoritzar el document: cap embarcació pot acostar-se a menys de 60 metres a les balenes i cap persona pot llençar-se a l'aigua per nedar amb els animals –aquest periodista confessa que era la seva intenció–. En un radi de 500 metres no hi pot haver més de dues embarcacions i dins de la zona de 300 metres, els sorolls s'han de limitar al màxim i no s'hi pot accedir si hi ha cries. Els vaixells no poden maniobrar fent cercles al voltant dels animals, s'hi han d'acostar navegant en paral·lel i sense superar els 4 nusos de velocitat. El temps màxim d'estada dins dels 500 metres són 15 minuts.

Els dofins, el trofeu més preuat del dia, són murris: veuen amenaçat el seu grup i un adult es col·loca a la proa de l'embarcació perquè aquesta el segueixi mentre la resta de la seva família desapareix. Valls assegura que a Cetàcea mai forcen el contacte amb els dofins, a diferència del que fan nombroses empreses d'observació de cetacis arreu del món.

La frustració general és evident quan la missió torna a port, però fins i tot amb pluja i sense rorquals no és una mala manera de passar el diumenge. Més d'un dels components de l'excursió diu que vol repetir, possiblement per l'ancestral atractiu que desperta el mite de la balena. Una setmana després de l'expedició, un soci del Club Nàutic Garraf difon un vídeo del suposat albirament d'un grup d'orques davant de la costa barcelonina. Contacto amb Valls perquè avaluï la veracitat del vídeo: primer el considera improbable perquè les orques excepcionalment remunten el Mediterrani més enllà de Gibraltar, després Valls comprova que un dels homes de les imatges parla en un castellà distintiu de Cadis. Finalment trobo el mateix vídeo compartit tres dies abans per un pescador andalús. Que l'observació de balenes al Mediterrani català es converteixi en cadena de fake news per telèfon és la prova que els capitans Ahab de diumenge hi continuaran persistint.