Pels monuments del Besòs

De tant en tant passejo per les vores del Besòs, passejos, molts d’ells, en diumenge, quan s’arriba fàcilment a qualsevol lloc i la ciutat sembla que es muda per a aquest dia i és bonica i estranya. M’agrada passejar per aquests llocs, de vegades ho he fet amb la intenció de desintoxicar-me dels excessos del disseny urbà de la Barcelona central. Ara una exposició de fotografies de Manolo Laguillo al Col·legi d’Arquitectes (CoAC), fetes a les vores del Besòs (de Montcada i Reixac fins al mar), amb una intenció primordialment descriptiva (“informen i donen a conèixer”) per sobre de consideracions estètiques, du aquests passejos al cor de la ciutat. Segons el fotògraf, els punts de vista de les fotos (en blanc i negre) “estan a l’abast de qualsevol, i són volgudament inexpressives i neutrals”. És cert, però hi afegiria: els llocs no, de cap manera. Aixecament del Besòs, així titula l’autor l’exposició; penso més aviat que és un incisiu registre documental i un esplèndid passeig que fa pensar en aquell mític de Robert Smithson per a un altre riu, recollit al text Un recorregut pels monuments del Passaic, a Nova Jersey.

Per sobre dels elements inventariats, però indubtablement amb ells, les fotos permeten valorar la crua bellesa d’aquests llocs, que acceptem i abracem cansats de tanta impostura. És una bellesa que es dirigeix a través dels ulls a un altre estrat; és la bellesa que atrau el fotògraf, però també el cineasta o l’escriptor Javier Pérez Andújar —aquí una referència obligada—, i que no sembla atraure gaire els arquitectes si no és per modificar-la. A les fotos, el riu, que aporta distància per mirar, és el gran teatre on es convoquen els diferents paisatges que el comparteixen, no hi ha més unitat que la presència, uns cops literal i altres latent, del riu. Es tracta de llocs urbans desendreçats que contenen totes les coses que els fan singulars: cables i torres elèctriques, vies, catenàries de tren i trens, arbres solitaris i pinedes numantines, sotes d’autopistes i viaductes. En algunes fotos assistim a una cosa semblant a la inversió del paisatge tradicional i veiem els conglomerats de polígons al fons des de pinedes solitàries, darrere de figues de moro o camps florits. En apropar-nos a alguns llocs que tradicionalment veiem com el fons de l’escena, aquí, contra el tòpic habitual, són molt millor que el que esperàvem. A les fotos de conjunts se n’hi afegeixen altres d’elements singularitzats: els tres potents i massius cossos de la tèrmica sense les xemeneies, un carrer buit de Can Zam al capvespre, una cantonada afilada a Santa Coloma o el desaparegut restaurant El Molinet. Són els monuments del Besòs...

La bellesa imperfecta de Sant Adrià no hauria de substituir-se per la més 'vulgar' de la democràcia

Alguns pensaran que dir ara que aquests llocs desendreçats, irregulars i heterogenis són bonics, amb vies de tren, tanques metàl·liques, descampats i stocks diversos... Sembla una coartada per negar a aquests barris i ciutats la possibilitat d’accedir als nivells d’urbanització que es poden trobar en altres llocs centrals; potser tenen una part de raó. Però em resisteixo a pensar que aquests llocs desestructurats, sense més unitat que compartir mirar el riu des de diferents angles, no siguin ells mateixos els que poden inspirar-nos i servir per repensar el que hem fet malament. ¿Com és que sentim tantes vegades el ja clàssic cas de la plaça Léon Aucoc de Bordeus, on els projectistes van proposar senzillament reparar un fanal i un banc i no fer res més, i no ens apliquem a trobar una tercera via per al projecte urbà? Potser posant seriosament en qüestió la capacitat del projecte i la culpa innegable que té la representació gràfica en el procés del projecte urbà: estèrilment pla, malalt de grafisme, terroríficament clar, net i adreçador i afectat per l’obsessió de voler anticipar una imatge final. Manca un projecte urbà que parteixi de la idea de reparar més que de dissenyar; utilitzant un símil, és com dur primer les sabates al sabater (que no dissenya sabates) abans d’anar a la sabateria a comprar-ne unes de noves. Alguns organismes metropolitans tenen el Besòs al punt de mira: segur que aquestes fotografies els interessaran.

Cal confiar que se sabrà mantenir la seva bellesa i no se substituirà per la bellesa de la democràcia, que és benintencionada, previsible i molt sovint vulgar, i sembla estar feta reunint els desitjos i les peticions de tots, però és a la fi una bellesa normativa i digna, a la qual manca aquesta altra bellesa imperfecta fruit d’accions diverses i de resistència a desaparèixer.