Llengua i política de blocs

No serà per falta de ganes que el Govern del PP no s'ha atrevit a tocar el model d'immersió lingüística que regeix a Catalunya aprofitant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Ni tan sols una interpretació tan extensiva d'aquest mecanisme d'intervenció de l'autonomia com la que s'ha fet li ha permès posar fil a l’agulla en un objectiu pel qual fa anys que batalla: imposar el bilingüisme a les aules catalanes.

Tan significativa com la marxa enrere protagonitzada per l’Executiu és la reacció que ha tingut Ciutadans, que ha culpat el ministre Íñigo Méndez de Vigo de no fer res per garantir l'ensenyament del castellà i s’ha alineat amb les organitzacions que combaten el model d'immersió, que han titllat el ministre de covard. És l'última escaramussa en la batalla que protagonitzen tots dos partits per mostrar qui representa millor la defensa de la unitat d’Espanya i la lluita contra al nacionalisme català. En aquest envit, Ciutadans no deixa d'empènyer el PP cap a l'extrem, per acabar sempre sobrepassant-lo.

El que s'ha demostrat en aquest cas, no obstant això, és que una cosa és voler i una altra molt diferent poder. El ministre havia anunciat que prendria mesures davant el nou curs per garantir que el castellà sigui llengua vehicular i la ministra Dolors Montserrat havia concretat fins i tot que s'introduiria en la preinscripció una casella perquè els pares poguessin especificar en quina llengua prefereixen que siguin escolaritzats els seus fills. Però finalment el formulari de preinscripció no inclourà la polèmica casella.

De moment el ministre no s'hi ha atrevit i no queda clar si és per por de la mobilització social que ja s'estava forjant o perquè, creient que el sobiranisme estava doblegat per la persecució judicial dels seus principals dirigents, no volia tirar al foc un nou bidó de gasolina.

Mentre es dirimeix aquesta pugna, el Tribunal Constitucional acaba d'etzibar un cop dur a les pretensions d'intervenció en anul·lar els apartats de la LOMCE que preveien que la Generalitat pagués 6.000 euros per cada nen que volgués estudiar en castellà i no pogués fer-ho a la xarxa pública, per escolaritzar-se en un centre privat. El ministre ha reconegut que l'article 155 no li permet alterar una norma que està emparada per una llei del Parlament de Catalunya. Per canviar el model lingüístic cal canviar la llei, i per a això no té majoria. El projecte legislatiu que ha presentat el seu minso grup parlamentari de quatre diputats per calmar les crítiques de Ciutadans i Societat Civil Catalana no podrà prosperar. Ciutadans i PP estan lluny de la majoria perquè els socialistes de Miquel Iceta es mantenen ferms en la seva defensa de la immersió lingüística i el mateix passa amb el grup dels Comuns.

S'ha evidenciat així que la pretensió de consolidar dos blocs civils enfrontats a Catalunya, amb una línia divisòria clara entre independentistes i no independentistes, no pot estendre's a tots els àmbits. I en el cas del lingüístic, el bloc favorable a la immersió continua sent aclapadorament majoritari. El mateix pot passar en molts altres fronts, alguna cosa que podria visualitzar-se si existís una activitat parlamentària normalitzada. La societat catalana és molt més plural del que els partidaris de la polarització volen admetre.

El debat continua estant allà on sempre va estar: de quina manera s'aconsegueix que tots els nens acabin dominant les dues llengües per igual. És a dir, que siguin realment bilingües. Els partidaris del bilingüisme pretenen que per garantir un bon coneixement del castellà cal impartir una part de les assignatures en aquesta llengua, cosa que desmenteixen les diferents proves de nivell que es fan. En aquestes proves es demostra que els nens catalans no dominen menys el castellà que els seus companys d'altres comunitats.

Els partidaris de la immersió lingüística sostenen que l'èxit del model radica precisament en què al final de l'escolarització, aquest mètode garanteix el coneixement de totes dues llengües per igual ja que permet compensar el pes social més baix del català. Una escolarització bilingüe no garanteix que el resultat sigui un bilingüisme efectiu al final de l'escolarització. Només satisfà una qüestió de principis dels qui han fet de la llengua un instrument de la seva batalla ideològica contra el nacionalisme català.