Evitar el buit del poder

Per què no hi ha Govern a Catalunya? No per decisió judicial, sinó perquè la majoria parlamentària independentista ha demostrat que no és capaç de convertir-se en majoria de govern. La síndrome de triar com a candidats aspirants impossibles (per fugitius, presos o inhabilitats) ha conduït el secessionisme a la paràlisi.

Aquesta síndrome ha estat solemnitzada per la inequívoca voluntat de l'antisistema CUP de no votar un candidat “autonomista”: no és que Jordi Turull no sigui president perquè està entre reixes, sinó perquè els seus aliats radicals el menyspreen com a epònim de l'era més tramposa i corrupta del pujolisme. Simplement, manca de majoria.

Aquest episodi il·lustra fins a quin punt l'enquistament de la política catalana no es deu, contra el que aboquen els seus portaveus oficials (inútilment esforçats en el debat parlamentari d'ahir), a la “repressió” de “l’Estat espanyol”, sinó a la incapacitat dels secessionistes de convertir el seu potencial i eventual majoria en un programa de Govern viable.

El separatisme deixa així un buit infinit, únicament satisfet en el nivell retòric per una falsa èpica resistencialista: falsa perquè molts dels seus protagonistes acaben optant no per resistir, sinó per fugir, espaordits i irresponsables. De cap manera són heroics exiliats.

Aquest buit que deixa la presumpta majoria secessionista ha de ser ocupat immediatament per una confluència de responsabilitats transversals suficients per demostrar que Catalunya disposa de diferents fórmules per espantar el caos i sortir de la paràlisi. Per a això es necessita el concurs de les forces defensores de la Constitució i l’Estatut, que haurien d'abandonar la seva actitud contemplativa i adoptar maneres més interactives.

N’hi ha, almenys, tres. Una és un Govern de concentració travat entre els nacionalistes menys intransigents i el gruix dels estatutaris. No és fàcil, perquè els separa el cop parlamentari de tardor, l'aplicació de l'article 155 i la seva actitud davant l'imperi de la llei, menyspreadora o respectuosa. Però és el que resultaria exigible a qualsevol país europeu.

Una altra fórmula és un Executiu de minoria, tolerat pels rivals, disposat a emprendre una actuació administrativa eficaç amb rivets polítics minimalistes. I una altra, un Govern tècnic que sàpiga encapsular els factors generadors d'anomalia política, hegemonitzat per personatges i experts de relleu ideològic menys acusat. De manera que sobre el paper hi ha solució a l'actual carreró sense aparent sortida (que no sigui el conflicte o la paràlisi). Depèn només de la voluntat d'una direcció comprensiblement agitada.

Tot depèn de si queda espai per al pensament constructiu a l'àrea independentista. Però també de l'actitud dels constitucionalistes. De si Ciutadans és tan capaç de desplegar flexibilitat inclusiva com de la seva acreditada fermesa. De si el PSC pot acreditar tant ancoratge en els principis com en la seva voluntat conciliadora. De si els Comuns decideixen o no abandonar l'equidistància. I de si el PP es decideix a substituir un dirigent fracassat i rebutjat com Xavier García Albiol.