“Convidem la gent a compartir les seves obsessions i riure-se’n”

“Que se li tanqui a un la glotis és un símptoma inconfusible d'un atac de pànic”. Ho diu Gadiel Sztryk, fundador, amb Andrés Caminos, de la companyia argentina Sutottos. “Doncs a mi, al damunt de l'escenari, se'm va tancar”, comenta, amb marcat accent de Buenos Aires. Més o menys així, amb una premonició tan desesperant, comença Inestable, una peça delirant en la qual dos paios fòbics, paranoics, hipocondríacs i, per sobre de tot, friquis, en lloc de sortir de festa un dissabte a la nit, es queden a casa, obsessionats per totes les pors que els assetgen: des d'una taca d'humitat a la paret fins a un home que (segur!) ha entrat a casa i espera el moment d'assassinar-los. S'han presentat a La Villarroel de sobte, com d'improvís. I, en realitat, sense por. I estan omplint la sala de riures amb un espectacle divertit, intensíssim i estudiat al detall.

Els autors i actors (29 i 31 anys) es van conèixer estudiant art dramàtic i fa 12 anys van fundar la companyia, Sutottos (el nom ve de la deformació de la pronúncia del terme "sub-18" d'un festival de teatre juvenil al qual van participar), dedicada al teatre d'esquetxos, en els quals interpreten diversos personatges, o de diàlegs entre ells dos. Inestable, el seu setè espectacle, fa quatre anys que es programa a l'off i el circuit comercial de Buenos Aires i ha recorregut l'Argentina, l'Uruguai o Mèxic (el 2017 va passar pel País Basc). Ara recala a Barcelona fins al 2 d'abril i els dies 4 i 5 seran al teatre Alfil de Madrid.

L'obra no pretén adoctrinar ningú. “Simplement volem que la gent es vegi en un mirall, mig deformada, i que cadascú tregui les seves conclusions”, diu Gadiel. “És una crítica més humana que social o política. Vam mostrar com som de ridículs els humans”, afegeix Sztryk. I la por és una bona excusa per mostrar-nos ridículs. De què tenim por? “De la por més gran de totes, que és la por de la mort, sorgeixen totes els altres, totes les fòbies, les paranoies, les obsessions. Fins al punt d'arribar a gaudir del patiment i buscar-lo, per passar una bona estona plorant i patint”, explica Gadiel.

“Quan un no treu les pors que té a dins, aquestes es fan més grans, com la taca d'humitat de la paret”, sosté Gadiel. I el públic ho sap. Potser, fins i tot troba consol en l'obra: “La gent s'alleuja, experimenta una mena de catarsi, perquè tots tenim pors, no cal estigmatitzar la por. És un sentiment universal, molt humà i molt primari, que s'entén a qualsevol lloc del món”, afegeix Sztryk.

Però per més globalitzades que estiguin aquestes sensacions, comprimir-les en poc més d'una hora d'espectacle és una tasca de titans. “Pretenem oferir a l'espectador un moment de celebració i de reflexió”, coincideixen els dos actors. I igual que el públic treu les seves conclusions de l'obra, ells també li van trobant altres sentits. Està tancada, escrita, revisada mil vegades, però també està viva, en constant evolució. “El text és el mateix de sempre, però en coses puntuals, molt petitones, fem canvis. Som actors i autors i així mantenim la frescor de l'obra. Els gestos, els silencis, les mirades estan escrits: aixecar una cella una mica més del que seria normal és obsessiu, cridar també té el seu significat... i les cançons són un altre llenguatge que utilitzem per parlar de coses concretes”.

A Sutottos, que es defineixen “fills del menemisme i del corralito” i s'han format també en el clown, hi ha alguna cosa d'un dels seus grans referents, que són Les Luthiers, però també d'aquestes companyies sorgides a l'Argentina des de principis de segle, com les de Tolcachir, Veronese, Valente. Fins i tot del Tricicle, que van veure fa anys a Buenos Aires, per tota la comunicació gestual que tenen les seves peces. Una de les claus de l'èxit és el bon rotllo que generen: “Ens ho passem molt bé a l'escenari, i això es transmet”, diu Gadiel. “Intentem estar còmodes. I convidem la gent a compartir les seves obsessions i riure-se'n”.