Sense notícies de la casella fantasma

Deu ser molt difícil de fer, perquè des de la sentència del Tribunal Constitucional contrària al pagament de la matrícula a escoles privades de llengua vehicular castellana, per a les famílies que així ho volguessin, no s’ha tornat a parlar de la immersió lingüística malgrat que prometia erigir-se en un nou focus d’enfrontament amb l’Estat. El 155 ha servit fins ara per reeditar els acords amb les escoles que segreguen per raons de sexe, però encara no ha servit per posar fil a l’agulla a la possibilitat d’incloure la casella de l’idioma a la preinscripció escolar, ni tampoc sembla haver-se establert un pla per desenvolupar el que això comporta. Cal no oblidar —i potser al ministeri se n’havien oblidat— que la inclusió de la casella comporta conseqüències.

Crida també l’atenció el que sembla un profund desconeixement sobre la realitat de la reivindicació del castellà a l’escola. Deixar que les famílies triïn la llengua d’escolarització significa adaptar tot el sistema a les seves demandes (si deixes que triïn, se suposa que el resultat t’interpel·la), una operació d’una complexitat tal que afecta mestres, instal·lacions, editorials de llibres de text i sobretot les famílies. De fet, fa anys que les famílies mobilitzades pel castellà a l’escola han renunciat a la vehicularitat única del castellà (és a dir, a la doble xarxa) i centren els seus esforços en el repartiment de matèries en les dues llengües, o més de dues com ha promès Ciutadans més d’un cop. Al capdavall, construir una doble xarxa escolar en català i castellà (i a més, fer-ho en temps rècord en els mesos que van de la preinscripció escolar a l’inici del curs) genera uns efectes que desborden la fidelitat lingüística i alteren la vida quotidiana.

El primer efecte de permetre la tria, i sobretot que aquesta tria sigui vinculant i obligui l’administració, és la col·lisió entre drets que afectarà les famílies. Avui els pares i mares que busquen escola tenen dret de triar la que vulguin d’acord amb una àrea d’influència (i que dependrà de la mida del municipi), i només en el cas que la demanda de places superi l’oferta es recorre a un sistema de punts que busca ser al més objectiu possible (i que tanmateix genera picaresca). Incloure també l’opció lingüística, de fet, obligarà moltes famílies a renunciar a aspectes bàsics en l’elecció de centre escolar (proximitat al domicili, model educatiu, qualitat de les instal·lacions, laïcitat o no de l’escola, etc.), o bé al revés, a renunciar a la tria lingüística en ser més els perjudicis derivats que els avantatges obtinguts. Potser molts s’ho pensaran si han de canviar d’escola, d’amics o de barri.

L’elecció d’idioma per les famílies, a més, sembla entrar en contradicció amb una de les solucions balsàmiques que es donen des de l’opinió publicada, aquella que aposta per incrementar les classes en castellà allà on fa més falta (no sé per què, però sempre s’hi posa Olot com a exemple), i al revés, fer més català on es parla més castellà, a fi de trobar un equilibri que exploti les bondats del bilingüisme. Si presumim, però, que la demanda de castellà és més alta en barris i municipis sociolingüísticament més castellanoparlants (hauria de ser així per una mera qüestió estadística), el fet que aquesta demanda s’insereixi en un context bàsicament castellà la invalida, precisament, per rebre més castellà. I tenim, d’aquesta manera, la paradoxa que allà on es demana més castellà tocaria fer-hi més català, malgrat el que indiquin les famílies a través de la casella.

Tampoc ho tindrien fàcil les escoles i les editorials de llibre de text, les primeres per la dificultat de gestionar els espais en casos de desdoblament de grups (especialment en les escoles d’una línia, limitades per les instal·lacions), i les segones per la necessitat de traduir a correcuita tots els seus materials. T’ho miris com t’ho miris, l’amenaça del ministeri d’incloure la casella per triar idioma sembla més aviat un tret al peu.