Per un alcalde metropolità

L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) necessita un alcalde precisament metropolità, un polític triat directament per la gent que viu als 36 municipis de l’AMB, una de les regions urbanes més importants del món. Un alcalde metropolità, com Sadiq Khan, que presideix la Greater London Authority. Khan, un laborista triat directament, té al seu càrrec el govern estratègic del Gran Londres. Fill d’un conductor d’autobús i net d’un pakistanès que va emigrar a Gran Bretanya arran del desastre de la Partició de l’Índia el 1948, encarna la miríada de cultures característiques de les millors metròpolis urbanes.

La ciutat de Barcelona és massa petita: 1.600.000 habitants viuen atapeïts en 100 quilòmetres quadrats, necessitem els altres 35 municipis de l’AMB tant com ells a nosaltres. Un alcalde metropolità coordinaria 600 quilòmetres quadrats urbanitzats (una superfície comparable a la de Madrid) amb una població total de 3.240.000 habitants. Proposo la Catalunya de les coses i, de les moltíssimes que s’han de fer, em centraré en una: el transport.

Avui s’està produint una revolució del transport semblant a la que va generar el telèfon intel·ligent connectat a internet: els vehicles elèctrics, autònoms i connectats –sense contaminació ni conductors, però en xarxa– faran saltar pels aires les fronteres entre transport privat i públic. El que sigui compartit i estigui interconnectat i programat públicament (cada dia) anirà ocupant l’espai dels altres dos. Un alcalde metropolità liderarà el canvi en els serveis viaris, ja que caldrà recondicionar centenars i potser fins i tot milers de quilòmetres de vies urbanes i interurbanes en el contínuum de l’AMB (en comptes de construir-ne de noves). Se’m titllarà de visionari o pitjor, però hauria de resultar inversemblant que, a dia d’avui, la principal discussió sobre el transport de Barcelona s’obcequi en l’entranyable tramvia: les noves vies seran virtuals, no hi haurà catenàries i els trajectes canviaran segons les necessitats de cada hora, de cada dia!

La darrera tardor, l’Associació Nord-americana de Tècnics del Transport Urbà va publicar un primer apunt per modernitzar i humanitzar les vies i els espais públics urbans (aquí, sempre dramàtics i ocasionalment alterats, ens parlen de “pacificar”, però no estem en cap guerra), per retornar-los a la gent. Tanqueu els ulls un instant i penseu com serien les vies urbanes i interurbanes si els vehicles fossin autònoms, nets, silenciosos, si us detectessin quan travesseu el carrer i circulessin a una velocitat màxima de 30 km/h (NACTO, Blueprint for Autonomous Urbanism, 2017, accessible a la xarxa).

Els carrers serien més segurs i els carrils serien més estrets, els trajectes i les direccions canviarien segons l’hora del dia, els vehicles podrien ser mixtos (transportarien persones i coses) i n’hi hauria força menys (com que els utilitzaríem més i millor, no en necessitaríem tants), els aparcaments també serien sobrers (i, en tot cas, mutarien de condició), hi hauria més espais verds, més vies per als vianants i més cruïlles i hi hauria continuïtat entre vianants, corredors, monocicles, patins, bicicletes i motocicletes elèctriques, cotxes compartits, autobusos i tramvies virtuals (molts vehicles mixtos, això agrada poc a la Barcelona comunal, poc inclinada a la novetat).

Per a la revolució del transport necessitem un alcalde metropolità, algú que lideri i coordini la innovació i la humanització de la metròpoli sense enfrontar els seus municipis, uns contra els altres. En benefici de tots, recuperem la Catalunya de les coses.

Com solia dir-me un vell amic meu, economista i antropòleg, les ciutats sempre van aguantar bé el cavall, van encaixar després el ferrocarril, però gairebé s’han asfixiat per la pressió secular de l’automòbil impulsat pel motor d’explosió. Ara podem assumir el canvi tecnològic que ja ha començat, i l’AMB pot ser entre les cinquanta regions urbanes del món que el liderin.

L’AMB té adversaris de sobres. Molts polítics tradicionals se la voldrien tornar a carregar (o almenys, emascular-la), com ja va fer històricament a Londres, el 1986, una política conservadora, i a Barcelona, el 1987, la Catalunya emocional. Una llei del 2010 votada al Parlament per unanimitat ens va retornar una AMB molt estimable pels seus tècnics i gestors, però sense la dimensió política que li conferiria a l’instant una persona amb mandat directe dels electors. Aquí falten líders que es proposin recuperar la marxa del país, que prevegin les coses que necessitarem en els propers vint anys, que estableixin quines són les prioritats i que després, una per una, les portin a la pràctica. Per aconseguir un alcalde metropolità que acceleri la revolució del transport necessitem cares i lleis noves. Som-hi. Per la Catalunya de les coses, per a les persones.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.