Llengua d’Espanya

El Tribunal Constitucional (TC) ha anul·lat la disposició de la Llei Orgànica per a la Millora de la Llei Educativa (LOMCE, o llei Wert) que obligava la Generalitat a fer-se càrrec de les despeses d'escolaritzar en centres privats els alumnes les famílies dels quals optessin per l'ensenyament en castellà. Estima l’Alt Tribunal que el Govern es va arrogar aquesta competència de manera indeguda.

La sentència és important perquè la seva literalitat tanca el pas legal a la pretensió d'establir de facto una doble xarxa escolar a Catalunya. És, també, oportuna, en coincidir amb el debat llançat pel Govern, de forma maldestra i confusa, sobre si havia d’intervenir, via les competències adquirides en el marc de l'article 155, en la modificació del pes relatiu de castellà i català en el sistema educatiu.

La sentència és el millor avís per al Govern que en aquesta matèria, extraordinàriament sensible, no hi ha lloc per als nyaps i les precipitacions, sobretot si venen dictades per la inquietud que ha generat l'auge de Ciutadans en les enquestes i el consegüent desig dels populars de no deixar-se arrabassar el paper de millor ariet contra el secessionisme.

Ni el català ni els catalans han de ser víctimes d'aquests forcejaments que confronten llengües i identitat. Ni dels que busquen alçar-se en el nacionalisme espanyol per aconseguir rèdits electorals ni dels que en els últims temps han intentat posar la llengua catalana al servei d'un projecte polític tan divisiu i excloent com l'independentisme.

Les llengües cooficials són de tot Espanya i correspon al Govern protegir-les i difondre-les 

El debat ha de partir de l'extrem contrari: de la necessitat de posar el català a resguard dels uns i els altres i reivindicar-lo com una llengua de tots, dins i fora de Catalunya. És el més lògic i assenyat. La jurisprudència del TC reafirma l'article 3 de la Constitució segons el qual el català (i les altres llengües cooficials) mereix especial protecció i promoció i forma part del patrimoni comú. El català és també llengua de tot Espanya i per això correspon als poders públics, començant pel Govern de la nació, protegir-lo i difondre’l.

La seva expansió en 40 anys ha estat molt reeixida. L’entén el 95% i l’usa més del 80% de la població, la qual cosa ha evitat el perill, real al començament de la Transició, d’esdevenir residual. El seu èxit és el de la democràcia espanyola i del sistema d'autogovern del qual ens dotem el 1978, que estableix i celebra la pluralitat com un patrimoni de tots. La seva vitalitat està doncs en el suport que tots li han atorgat. Per tant, al contrari del que sostenen els independentistes, no és una llengua òrfena ni sense Estat. La seva puixança procedeix de l'obstinació dels seus usuaris i del reconeixement i impuls de l’Estat. En tot cas, caldria projectar més la seva visibilitat i coneixement —així com de les altres llengües de l’Estat— en el sistema educatiu i les institucions, de tal manera que es normalitzés el seu coneixement i ús també fora de Catalunya.

L'escola catalana ha contribuït a aquesta embranzida de l'idioma. El model de línia escolar única ofereix resultats pedagògics molt raonables: la capacitació en les dues llengües oficials al final del cicle escolar. I socials, en evitar una segregació que discriminaria per a l'ocupació entre catalans d'origen bilingüe contra catalans d'adscripció recent, monolingües en castellà. Aquests èxits recollits en quatre dècades no han d'induir complaences paralitzants. Són millorables: el model ha d'aspirar a superar la mitjana, a millorar en continguts entre unes zones i unes altres. Però ha de fer-se amb criteris tècnics, no polítics.

Castellà i català han conviscut amb naturalitat fins ara enriquint a la societat

El TC ha validat que el català sigui el “centre de gravetat” del sistema escolar, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que el seu ús vehicular ha de convertir-lo en el “normalment” emprat. Però també ha confirmat el caràcter vehicular complementari del castellà i ha objectat la pretensió de la Generalitat que aquest objectiu s'aconsegueixi reduint-lo a una única assignatura. La doctrina constitucional està, per tant, assentada, i obliga a una convivència de les dues llengües en el sistema educatiu que la Generalitat no pot, com ha fet fins ara, ignorar.

El pes relatiu de tots dos ha de decidir-se —com ja fan molts centres escolars— aplicant amb intel·ligència les orientacions de les sentències judicials, que estableixen una proporció indicativa d'entorn del 25% per al castellà. I amb flexibilitat: consells escolars i comunitat educativa haurien de modular-lo segons les necessitats concretes de cada població i cada barri. En zones de preponderància lingüística castellana, que s’afirmi més el català. En les de prevalença catalana, que es doti als escolars de millor instrumental castellà. Sense sectarismes i sense partidismes.

El bilingüisme de la societat catalana és una riquesa, i ha de ser motiu d'orgull per a tots, dins i fora de Catalunya, no de fractura. Castellà i català han conviscut amb naturalitat fins ara enriquint la societat. Han de seguir-ho fent.