De Saint-Martin-le-Beau a Waterloo

Que Carles Puigdemont sigui un pròfug de la justícia impedeix comparar raonablement la seva situació amb la de l’exili de Josep Tarradellas, tret que l’expresident avui instal·lat a Brussel·les cregui –com sembla– que a Espanya hi ha una guerra civil. L’exili és una qüestió tan greu com tràgica, i la seva aparició cíclica en la vida d’Espanya i, per tant, a Catalunya inquieta sempre qui vulgui entendre la nostra història moderna. En una Catalunya autonòmica i amb les garanties de l’Estat de dret, parlar d’exili o de presos polítics és una tergiversació semàntica de gran magnitud. Per als catalans que van deixar enrere la seva terra marxant a l’exili quan va acabar la Guerra Civil, el contrast amb el cas Puigdemont pot ser ofensiu. En la història dels exilis una pàgina augusta correspon al Londres de la Segona Guerra Mundial, que va ser refugi de governs i famílies reials de països envaïts per Hitler. Llavors es parlava de Londres com d’una Europa “miniatura”, que tenia fins a vuit governs a l’exili i acollia, per exemple, les famílies reials de Noruega, Holanda o Grècia. Londres també va donar asil a De Gaulle i el seu França Lliure.

Per sort, com a capital de la Unió Europea, Brussel·les no té exiliats. L’únic aspirant a un exili de dubtosa autenticitat és Carles Puigdemont, que des d’allà pretén exercir el Govern de la Generalitat per via telemàtica. És una cosa erràtica que, en una era telemàtica en la qual –segons el mateix Puigdemont– caben totes les possibilitats, tant el president del Parlament de Catalunya com totes les peces del front independentista, cada vegada més desmembrat, viatgin en peregrinació presencial a Brussel·les en lloc de conferenciar per Skype. Però tal com van les coses, Puigdemont pot acabar sent un expresident –amb residència a Waterloo o no– que es vagi evaporant en la vitrina digital d’Instagram mentre la vida política de Catalunya busca altres vies, tot i que encara són obscurament indeterminades.

Al Londres d’acollida van viure un exili frugal força liberals espanyols del segle XIX, sempre ben rebuts per Lord Holland. A diferència del liberal Lord Holland, a Brussel·les Puigdemont té l’escalf dels ultres flamencs, d’estirp fonamentalista. Després de les seves vicissituds al Cadis de les Corts, una mica al marge de la vida social de l’exili, va estar exiliat a Londres el català Antoni Puigblanch, un home tan literàriament prolífic com propens a la picabaralla. Torrencial en les seves venjances literàries, en català va deixar el poema “Les comunitats de Castella”. També va escriure uns comentaris gramaticals sobre l’ús del català. ¿Puigdemont està escrivint els seus quaderns de l’exili o bé concentra tota la seva perspicàcia política en els seus missatges a Twitter? Tampoc sabem si Puigdemont és liberal o conservador, pragmàtic, centrista o radical, antisistema o probusiness. Per descomptat, no és algú que acati la Constitució del 1978, de la qual dimanen els estatuts d’autonomia. A primera vista, és un home de tàctiques molt a curt termini, recursos de caçador furtiu que van topant ineludiblement amb els recursos de l’Estat. Això no sembla que li importi. Es diria que el que li importa és el poder, tant se val qui hagi de caure, i encara que els seus aliats d’ahir siguin a la presó. Com a màxim l’acció política de Puigdemont parteix d’una idea de Catalunya molt precària en la seva substanciació històrica i en la versemblança de la seva èpica.

A Saint-Martin-le-Beau va residir l’últim exiliat català, Josep Tarradellas, que quan va ser escollit president de la Generalitat va renunciar a la secretaria general d’ERC. Va ser un exili molt llarg. Per moments, l’existència de la Generalitat va ser més que precària. Tarradellas es va proposar presidir-la amb voluntat de cohesió, com a representació viva. Va entendre que el futur no es trobava en l’exili català, sinó a l’interior. La seva esperança va ser Jaume Vives. Per al futur, davant del caos va propugnar tenir les coses molt ben pensades, reconstruir sense exclusions, unir la política realista i pragmàtica. Amb les fílies i fòbies de la seva àrdua experiència a l’exili, Tarradellas va aconseguir finalment restablir la Generalitat. A més del fet que Tarradellas era un exiliat i Puigdemont no, la gran diferència és que Tarradellas va tornar per ocupar legalment el despatx del president de la Generalitat, mentre que Puigdemont, si algun dia torna, haurà de retre comptes davant de la justícia. Si Tarradellas va seguir amb admiració els gestos de De Gaulle, Puigdemont ha preferit inspirar-se en conspiracions antiquades soterrades en una app del també pròfug Snowden.