Figurar en la història

Davant de la ingènua verbalització del meu complex d'humanista ("però com pot ser que els matemàtics no es dediquin únicament a la demostració formal i al càlcul?"), la meva dona, la Natalia, que és matemàtica i filòsofa de la ciència, sempre em diu que alguns matemàtics són bons descobrint teoremes i d'altres són bons demostrant-los. El fascinant Solomon Lefschetz, per exemple, va descobrir alguns teoremes importants, però no els va poder provar (correctament, s'entén). Es tracta, simplement, de dos talents diferents.

Quan veig Puigdemont, amb la seva capacitat innata per descobrir problemes on no n'hi havia i la seva incapacitat igualment innata per resoldre'ls, em consolo —poc, cal dir-ho— amb l'advertiment de la meva dona: són dos talents diferents. Gaudeix del talent amb el qual la biologia va premiar Puigdemont, em repeteixo, gairebé amb actitud zen.

I mira que n'estic gaudint! Puigdemont, insaciable en la seva congènita voluntat de crear problemes a la jurisdicció espanyola i a tots els espanyols vius o morts —la seva fixació amb el passat és tan gran que el seu talent pot arribar a invertir la fletxa del temps—, va col·locar Bèlgica en una posició incòmoda fa uns mesos i, no prou content amb això, va escollir Dinamarca fa unes setmanes com el lloc per poder esplaiar el seu talent. Només la negativa del jutge Llarena —discutible en alguns aspectes jurídics— a reactivar l'euroordre va impedir que Dinamarca s'aboqués al forat negre de Puigdemont que ho absorbeix tot.

Però la voracitat de Puigdemont de descobrir problemes on no n'hi havia —quina culpa tenen els belgues i els danesos del batibull català?— no s'esgota en els adversaris, els enemics i els indiferents, sinó que ara està dirigint aquest talent innat contra els seus. D'aquesta manera, Puigdemont ha perfeccionat aquesta curiosa habilitat per complicar-li la vida a Roger Torrent, el president del Parlament, a ERC, al PDeCAT, als independentistes i, en general, a tots els catalans.

A hores d'ara ja resulta inaguantable la pudor que desprèn el desig entre els seus, i no diguem entre els no seus, per desfer-se de Puigdemont. Només algú completament abduït pel culte a la personalitat pot pensar que Puigdemont no és ara mateix un obstacle tant per a la recuperació de les institucions com per al mateix programa independentista. Puigdemont està compromès amb una causa més que ningú ara mateix a Europa; la seva causa és ell mateix i el seu paper en la història d'una Espanya per la qual, segons ell i altres acòlits de la propaganda independentista, encara circula errant l'ombra de Franco.

Convé dir que últimament tampoc li va tan malament a Puigdemont en aquesta Espanya suposadament neofranquista, ja que el seu Tribunal Constitucional protegeix el seu dret a ser investit com a president de la Generalitat. I no ho dic jo, només faltaria, ho va dir el mateix Puigdemont en una piulada dissabte a la nit de després que es fes pública la decisió del Tribunal Constitucional: "Fins i tot el TC ha rebutjat el frau de llei que pretenia la Moncloa. Més d'un hauria de rectificar i fer política d'una vegada". No sé quina de les tres coses següents causa més estupor: que tàcitament reconegui que a Espanya hi ha separació de poders, un fet anòmal, si es pensa bé, en un Estat neofranquista; que sigui Puigdemont qui parli de frau de llei; o que, de manera subliminar, suggereixi que ell, justament ell –que darrere d'aquest atofat serrell porta gravada amb foc la frase "cal fer història cada dia"–, sí que fa política, a diferència dels altres.

Però aquest brot momentani de racionalitat de dissabte a la nit, que es va perllongar amb la notícia que Puigdemont demanaria autorització al jutge Llarena per assistir a la sessió d'investidura, va donar pas al ressorgir del talent innat de Puigdemont; dilluns es va saber que ja no pensava demanar l'autorització judicial i forçaria la situació per tornar a posar Torrent contra les cordes.

El que li demana Puigdemont a Torrent no és en realitat que li resolgui el problema de la investidura. El que li exigeix és que el tregui de la nota a peu de pàgina que la història li havia reservat i catapulti el cognom Puigdemont al títol de tot un capítol central. Però així com la biologia va regalar a Puigdemont el talent insaciable de crear “pollastres de collons”, també li va atorgar la mediocritat política. I ni Torrent ni ningú pot arreglar això.