Una democràcia encotillada

Mai no és bo actuar sota atacs de pànic. I el Govern espanyol dijous va donar una inquietant sensació de desconcert. Tot semblava encaminat a deixar que la dinàmica natural dels procediments portés el Parlament català, després de passar pel ritual d’elaboració de duel de la candidatura de Puigdemont, a assumir la inviabilitat de la seva presidència i escollir un altre candidat. Però, de sobte, al Govern espanyol ha començat a tremolar: I si Puigdemont aparegués a les sales del Parlament català? Si Interior va ser incapaç de detectar les urnes de l’1 d’octubre, qui pot assegurar que no se’ls escaparà l’expresident?

La por d’un ridícul universal va provocar que Sáenz de Santamaría, molt tocada per la gestió del procés, anunciés que, “si l’informe del Consell d’Estat és positiu”, el Govern central presentaria un recurs preventiu contra la proposta de Roger Torrent d’investir Puigdemont. El Consell d’Estat, hores després, va dir: “No procedeix”. El Govern central l'ha interposat igualment, perquè l’informe no és preceptiu. Recorden què deia el PP quan el Govern i el Parlament catalans desatenien els informes no preceptius dels seus lletrats o del Consell Consultiu? El Govern central situa ara el Constitucional en una posició delicada, perquè és sobre la seva doctrina que es base el Consell d’Estat. Però, a més, en comptes d’accelerar el presumpte retorn a la normalitat a Catalunya, complica enormement el calendari. Si el Constitucional accepta el recurs i la suspensió automàtica del recorregut, sense més ni més, no se sap ni tan sols si Torrent pot proposar un altre candidat.

No és la primera vegada que el Consell d’Estat diu que no al Govern central. Ho va fer, per exemple, amb la llei Wert, amb la reforma de la llei de l’avortament o amb el cas Jak-42, però sí que és la primera vegada en una qüestió relacionada amb el procés català. Una institució de l’Estat assenyala límits a l’acció del Govern espanyol en un tema que aquest considerava d’unanimitat patriòtica. Es posen així sobre la taula, una vegada més, els vicis d’origen en la gestió de la qüestió catalana per part del Govern central: la incapacitat d’afrontar i liderar la solució del problema en el terreny polític; la subrogació permanent de responsabilitats en altres poders de l’Estat, especialment el judicial; la nul·la capacitat de proposta política a Catalunya que s’ha saldat amb l’estrepitós fracàs electoral del PP. Qui es treu els problemes de sobre, no pot ser un estadista amb autoritat per afrontar una qüestió que mai no havia d’haver sortit de l’àmbit polític.

Una mica de raó té l’historiador Keith Lowe quan s’adreça als problemes d’autoestima per explicar la diferència de comportament del Govern britànic amb Escòcia i de l’espanyol amb Catalunya. No és el mateix un Estat democràtic amb segles d’estabilitat que les ha vist passar de tots els colors sense trontollar, que un Estat amb una història torturada d’escassa tradició democràtica i amb una guerra civil i una dictadura encara molt properes. I és esclaridora la reflexió de Santiago Alba Rico quan escriu “que Espanya és un Estat sense nació que ha fracassat i continua fracassant en la seva constitució nacional i que, per això mateix, ha trobat i continua trobant límits interns a la seva llarga i incompleta maduració democràtica”. I, en conseqüència, conclou que “Catalunya no es pot separar d’un país que no existeix. Per poder independitzar-se d’Espanya ha d’ajudar primer a construir-la. No és una opció: ens agradi o no, és el pes de la història”.

Una majoria parlamentària proposa legítimament un candidat l’elecció del qual, com a president, és inviable en el marc jurídic i constitucional vigent. Aquest és l’enunciat del cas que ens ocupa. Reconèixer les tensions entre el principi de sobirania i el principi de legalitat és una cosa normal i raonable en qualsevol democràcia, és més, forma part de la seva raó de ser: un règim contra els abusos de poder, amb la flexibilitat necessària per encarrilar els conflictes. Vivim en un règim encotillat que no sap que la democràcia es construeix diàriament. Dues versions fonamentalistes de la sobirania i de la legalitat converteixen els desacords en una absurda guerra sobre el que és legítim i el que és legal entre dos blocs impermeables, tancats en els seus mites i en les seves joguines. I el més fort no és capaç d’anar més enllà de l’imperi de la llei. La democràcia com a oportunitat per anar rompent els lligams del pes de la història. Aquest seria el programa.