Un problema de corrupció

El passat 15 de gener es va publicar la sentència del cas Palau. Uns dies abans, Artur Mas havia dimitit com a president del PDeCAT. En arribar el dilluns d’interlocutòries, el loquaç en altre temps expresident de la Generalitat va despatxar les seves explicacions amb una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies. L’home de profundes conviccions liberals, que sempre havia cregut que el millor era sotmetre’s a rodes de premsa multitudinàries i multilingües, va optar per recórrer a l’hospitalitat d’un canal del qual la Generalitat de Catalunya posseeix el 70% de la propietat i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals el 30% restant. Així va passar l’enutjós tràmit de donar explicacions d’aquests “com a mínim” 6,6 milions d’euros en mossegades que el seu partit es va emportar, d’acord amb la sentència, gràcies a adjudicacions d’obra pública.

Però l’hemeroteca és dura. Hi ha fotos de família impagables —envellides a força d’efecte sèpia— en les quals apareix la guàrdia pretoriana convergent en actitud solidària amb l’extresorer de CDC Daniel Osàcar. Fotos de grup al Parlament o en les portes de la Ciutat de la Justícia —de la construcció de la qual va treure profit el partit—, on Osàcar està flanquejat per Jordi Turull, home de confiança de la família Pujol i de Mas, per tant conseller de la Presidència i ara exegeta de Carles Puigdemont; Oriol Pujol, mà dreta de dos expresidents i secretari general de CDC fins que va haver de dimitir pel cas ITV, i Francesc Sánchez, liquidador de CDC i home de les finances. És la imatge de la solidaritat grupal amb el fidel funcionari de partit ara condemnat a quatre anys i cinc mesos pel cobrament de comissions per a Convergència. Tot es va fer per a bé, atès que Daniel Osàcar va assegurar davant el jutge que els convenis entre el Palau de la Música i la Fundació Trias Fargas de CDC —amb Ferrovial— tenien la noble finalitat de “difondre la cultura catalana” i evitar que a les festes majors dels pobles “no posessin només música andalusa, sinó també sardanes”.

Segons el parer dels convergents, tot aquest maleït garbull s’assembla molt històricament a casos anteriors. Jordi Pujol va advertir el 2010 de les similituds entre el cas Banca Catalana i el cas Palau. “En aquestes coses jo ja tinc experiència… I al final ren de res”, va sentenciar cansat d’hàbils maniobres. Al maig del 1984, el longeu president de la Generalitat ja es presentava com a víctima del Govern central i la Fiscalia: “Han fet una jugada indigna; a partir d’ara d’ètica i de moral en parlarem nosaltres, no ells”, va proclamar davant els seus seguidors a la plaça de Sant Jaume amb motiu de la querella presentada pel cas Banca Catalana. Òbviament es va dir tot abans que el 2014 confessés la productiva “deixa de l’avi Florenci”. Però el 1984, milers de persones el van creure i van sortir al carrer a defensar-lo, quan en realitat la família del president va guanyar diners amb la fallida: va cobrar 84 milions de pessetes en dividends il·lícits i va vendre accions a una societat instrumental per cobrar 25 milions més. El rescat bancari va costar als contribuents 345.000 milions de pessetes, segons explica el periodista Pere Ríos en el seu llibre Banca Catalana: cas obert (Edicions Península, 2015).

L’any 2009 una altra vegada la Fiscalia es va conjurar amb els socialistes per impedir la victòria electoral de Convergència, segons el relat oficial. I tot això malgrat tenir proves del contrari, ja que el 2006 Artur Mas i José Luis Zapatero van pactar posar-li brides al PSC perquè no tornés a ocupar la presidència de la Generalitat si CiU guanyava en diputats. Al novembre del 2010 Mas assegurava a l’Ateneu: “Tot això és una bombolla que quedarà en res; talleu-me el coll si la Generalitat és una administració corrupta sota un Govern de CiU”. “A tres setmanes de les eleccions se’ls veu el llautó: facin el que facin el canvi arribarà a Catalunya perquè el poble ho vol”, va concloure.

La sentència del passat dilluns 15 de gener ha tallat el coll de Mas. Tot i que el PDeCAT ha estat presidit per l’actual dimissionari, és “una nova formació” sense res a veure amb CDC. Ells, experts en autocrítica, van néixer per esborrar el passat i sortejar el procés. Però per molt que insisteixin, el cas Palau no és un dany col·lateral d’aquesta rendible “causa general” contra l’independentisme: no s’investiguen Esquerra i la CUP per corruptes. A Catalunya, aquesta malaltia endèmica té predilecció per la dreta.