I si ens atrevíssim a dir la veritat?

Ara que ja sabem que la declaració unilateral d’independència va ser un fracàs estrepitós, amb víctimes medul·lars i col·laterals, sense que ningú ho pugui negar (ni tan sols els que la van dur a terme), hauríem de fer-nos algunes preguntes, probablement incòmodes, sobre algunes qüestions entorn del procés. Jo almenys necessito fer-me-les. I necessito, sobretot, que se’m responguin amb la veritat. Així que n’aniré enumerant algunes.

Qüestió 1. És veritat que hi ha hagut un abans i un després de l’1 d’octubre del 2017? Si jo hagués de marcar un abans i un després entorn d’alguna data decisiva o una episteme històrica –que dirien els experts en teoria del coneixement–, marcaria el 6 i el 7 de setembre del mateix any. Aquells dies van suposar els primers passos de la greu decisió de prendre la part pel tot. Aquells dies, en què es va fer ús i abús de paraules com poble i majoria i es va parlar fins a l’extenuació del “mandat popular”, una majoria parlamentària independentista, sense discussió prèvia, en nom d’una majoria social que no ha tingut mai (com es va veure en les eleccions plebiscitàries del 27-S del 2015) i encara segueix sense tenir (com va quedar rotundament clar en les últimes eleccions del 21-D), va decidir desconnectar amb l’Estat espanyol mitjançant les lleis de ruptura, encarnades en la llei de transitorietat i la llei del referèndum.

També va poder ser un abans i un després la reforma del reglament del Parlament del procediment de lectura única de les lleis de transitorietat i les del referèndum, sempre que s’acceptessin esmenes de tots els grups parlamentaris, una reforma avalada així mateix pel Tribunal Constitucional. Una posterior modificació de la majoria independentista va fer que el que hauria d’haver estat un debat parlamentari en tota regla es convertís en una via exprés (o un “jo faig i desfaig”) amb la potestat per esmenar de només dos grups parlamentaris, Junts pel Sí i la CUP. (I en tot aquest disbarat no s’ha d’oblidar, ja que hi som, el paper de convidat de pedra del Consell de Garanties Estatutàries, aquest organisme especialitzat a desaconsellar moviments en fals o, dit més grollerament, un “compte, que l’esteu cagant”, que en tot aquest tram de les diligències rupturistes mai es va voler escoltar i si es va fer, en van fer cas omís). També podria ser un abans i un després les cinc de la tarda del 27 d’octubre del 2017, quan l’encara president de la Generalitat va tenir a les seves mans no lliurar en safata l’autogovern de Catalunya al Partit Popular, i va preferir declarar la independència unilateral, només amb el suport internacional de la Rússia de Putin i la Veneçuela de Maduro.

Qüestió 2. Analitzem l’1 d’octubre una mica més de prop. Qui escriu això hi va estar present per votar, i va votar, considerant aquesta acció sempre com un acte de protesta per la incapacitat de Mariano Rajoy de buscar o de saber trobar una via de diàleg per desencallar la crisi. En cap moment va creure que era allà per decidir el futur de Catalunya (i el d’Espanya, no s’ha d’oblidar), tot i que sí que hi era per participar en una mobilització pacífica i simbòlica contra la resposta obcecada del Govern central. L’1 d’octubre van passar coses que no haurien d’haver passat mai. La més greu de totes, l’extrema i innecessària violència policial contra la gent que es va concentrar davant de les meses electorals il·legals per defensar-les de la intervenció policial.

Qüestió 3. Vaig veure el documental sobre l’1 d’octubre que TV3 va emetre dimarts de la setmana passada i va tornar a emetre dissabte. Vaig veure la Policia Nacional que advertia als qui s’aixoplugaven a l’entrada dels col·legis electorals que venia a endur-se les urnes. Davant la numantina convicció amb què aquesta gent defensava el seu acte de vot il·legal, la policia es va ficar entre aquests defensors amb empentes violentes, donant cops de porra a tort i a dret, tirant homes i dones a terra. Però en un altre moment del mateix documental, vaig observar que els Mossos d’Esquadra entraven als col·legis a endur-se les urnes enmig dels aplaudiments de la gent que s’aplegava a l’entrada. Per què aquesta fèrria defensa envers la Policia Nacional en contraposició de l’amable i festiva permissivitat davant dels Mossos?

Entre la infeliç conjura d’irresponsables (parafrasejant Jordi Amat) en què s’ha convertit el procés, encara hi ha lloc per reconèixer errors enormes i, sobretot, n’hi ha i ha de tenir un lloc preeminent dir tota la veritat.