El Rubicó del catalanisme

Corrien molts gurus de la nova república tot espantats l’endemà de les eleccions, mirant d’entendre l’abundància del vot taronja a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, mentre en aquestes mateixes zones emergia un sobtat orgull identitari que plantejava la hipotètica independència de Bordúria (ai, perdó, això és de Tintín, volia dir Tabàrnia) respecte de la Catalunya hipotèticament independent, per reintegrar-se feliçment a Espanya com a comunitat autònoma, tot plegat per mitjà del discutit per ells mateixos dret a decidir. Fins aquí la frase inicial de l’article, i també els moments d’humort.

Deia que els gurus de la república corrien espantats davant l’evidència que el missatge independentista, així com ingènuament es pretén que sigui obvi (se’ns havia dit que posaríem les urnes, que el suport a la secessió seria massiu i que Europa no tindria més remei que reconeixe’ns a l’acte), havia calat amb certes dificultats en l’abans conegut com a cinturó roig i es batia en minoria contra el pensament neoliberal d’un partit sense gaires complexos a l’hora de demanar condecoracions per a la policia i el seu llenguatge no verbal. “Però què ha votat aquesta gent?”, semblaven pensar molts davant la contradicció que el votant tradicionalment d’esquerres triés un partit de dretes que cada cop que es manifesta és capaç de convocar el pitjor de cada casa.

De seguida va sortir la recepta fàcil i es va apuntar cap a la llengua, com si els votants d’aquestes zones fossin idiotes i no entenguessin la llengua catalana, en una mostra de condescendència idiomàtica que té molt de paternalisme i pressuposant que expressions com estado propio o proceso constituyente funcionarien com un ariet en favor de la independència que capgiraria consciències, com si fos llavors que realment entendrien les coses. “Cal explicar el procés en castellà”, “Calen més Rufians a l’àrea metropolitana”, era la fórmula màgica davant la sospita que un milió llarg de catalans votaven malament, o no sabien què votaven, o sempre miraven les mateixes i nocives teles, o senzillament no eren ni catalans.

I no, és clar, no es vota malament, i als emissaris del procés destinats a evangelitzar els polígons se’ls veurà el llautó cada cop que canviïn d’idioma per resultar simpàtics. No pot ser que des del catalanisme (mutat aquí en sobiranisme) se segueixi preservant per a la llengua catalana el factor axial de la identitat i, a la vegada, es recorri a un ús instrumental del castellà per esdevenir més proper, més empàtic, mentre el món canvia i les identitats, lingüísticament parlant, són cada cop més permeables i permeten estratificacions. Ja no tenim una sola llengua, i potser ni tan sols dues, ni aquestes llengües han de ser exclusives de determinades fílies i fòbies polítiques o sentimentals. No és banal que alguns dels tuitaires més potents en la defensa de la nova república s’expressin en castellà (@Bertustinho, @gallifantes, @CNICatalunya, i més), com tampoc ho és que avui s’accepti amb normalitat que Txarango canti també en aquesta llengua; fa 25 anys els Sopa de Cabra s’havien hagut d’enfrontar a insults i cops de roc per fer el mateix.

Tants anys vinculant llengua i país ha acabat excloent el castellà del relat nacional i ha servit en safata l’argument contrari, el que vincula l’expressió en llengua espanyola amb la pertinença a una determinada identitat, l’espanyola, en la seva corresponent expressió política més explícita. El pas necessari, imprescindible, per al catalanisme no consisteix a explicar el procés d’independència en castellà, sinó a entendre la normalitat amb què per a molts la llengua espanyola construeix la seva pròpia identitat, tant com a individu com com a membre de la comunitat més propera. I entendre-ho fins a les últimes conseqüències, això és, assumint d’una vegada que el castellà ha deixat de ser llengua exògena per convertir-se també en llengua pròpia de Catalunya. Sí, sí, tal qual. És el Rubicó que caldrà creuar per fer una república que s’imagini per a tothom i no vulgui néixer amb una fractura.