Victòries, fracassos i fractures

Som on érem, però d’una altra manera. Les forces són semblants. El bloc independentista supera els dos milions de vots, amb quatre punts d’avantatge sobre el constitucionalisme, amb el 7,5 per cent dels comuns al mig. Però la situació no és la mateixa. Pel context judicial en què s’han desenvolupat les eleccions i que acompanyarà les negociacions per formar govern, per descomptat. Però, a més, per quatre fets significatius: Primer, Puigdemont, que semblava desnonat a Brussel·les, amb una campanya molt personalista basada en la legitimitat de les urnes i en el poder carismàtic de la presidència de la Generalitat, ha guanyat, tot i que per la mínima, la batalla per l’hegemonia al si de l’independentisme. Un factor que indubtablement complica la situació, atesa la seva peculiar circumstància, a l’hora d’obrir una nova etapa que demana un canvi de rumb estratègic.

Segon, la victòria sense premi d’Arrimadas trenca el mite d’un sol poble i fa visible el que fins ara no havia emergit mai a Catalunya: la fractura identitària, el bàndol català i l’espanyol. De fet, és significatiu que Inés Arrimadas pronunciés el seu discurs de celebració exclusivament en castellà.

Tercer, l’estrepitosa derrota de Mariano Rajoy, que va convocar unes eleccions per derrotar l’independentisme i ha obtingut el pitjor resultat per als seus interessos: majoria absoluta independentista i desaparició del PP a Catalunya, amb Ciutadans amenaçant el seu futur. Amb quina autoritat podrà seguir gestionant el gran fracàs de la seva legislatura?

Quart, la incapacitat dels comuns i del PSC per atreure amplis sectors de les classes populars de la perifèria de Barcelona, que han buscat refugi en Ciutadans. No han trobat el to en una campanya centrada en el terreny identitari. La raó simbòlica ha guanyat la batalla, cosa que no deixa de ser un avís per a l’esquerra, que, com a tot Europa, està perdent la capacitat d’il·lusionar.

Aquests factors defineixen la necessitat d’emprendre rectificacions significatives. L’independentisme ha demostrat la seva resistència. Els qui pretenien carregar-se’l s’ho hauran de repensar. Però al mateix temps ha confirmat els seus límits: si buscava un plebiscit, no l’ha guanyat. Segueix sense tenir la força suficient per mantenir l’estratègia d’unilateralitat, la qual cosa no significa que no tingui capacitat de desestabilitzar la política espanyola. Els normalitzadors de l’article 155 donaven l’independentisme per acabat i, malgrat tot, ha aconseguit una acumulació significativa de capital polític que li hauria de servir per entrar en una nova estratègia, buscant pactes i aliances i abandonant l’agitació permanent. I al seu torn, des de les institucions espanyoles s’haurien d’assumir els límits d’una estratègia fundada en la via judicial. La tàctica del no sistemàtic s’ha mostrat inútil. Mariano Rajoy s’ha clavat una patacada. Però Pedro Sánchez i Pablo Iglesias tampoc es poden apuntar cap mèrit. El president està tocat, mentre que Sánchez i Iglesias no saben, no contesten.

Ara les circumstàncies han canviat, però els protagonistes són els mateixos. I aquest és un hàndicap de cara a obrir una nova etapa. Amb l’escenari de fons dels procediments judicials entrarem en un complexíssim procés de formació de govern. I Puigdemont porta una càrrega al damunt que li fa difícil diferenciar l’interès personal de l’interès del país. Que un president sigui reelegit i no pugui prendre possessió no serà fàcil d’explicar ni és una imatge que afavoreixi la democràcia espanyola, per més que el fonamentalisme judicial hagi fet fortuna aquests últims anys. La prolongació de la incertesa és un problema que concerneix a tots. I en un escenari de bipolaritat identitària una caiguda de l’economia es pot traduir perillosament en confrontació social. ¿S’haurà d’esperar fins que el deteriorament de la situació econòmica arribi a la vida quotidiana dels ciutadans i que salti l’alarma a Europa perquè s’entengui que cal buscar camins diferents als que s’han traçat fins ara?

Si aquestes eleccions no han servit perquè s’imposi el principi de realitat, decaigui el pensament il·lusori i s’obrin vies polítiques per buscar espais compartits, serem on érem, però sensiblement pitjor. Perquè si alguna cosa ha deixat clar el vot és que l’independentisme no està disposat a deixar-se humiliar, però l’unionisme tampoc a deixar-se menystenir, i que cap part es pot imposar de manera determinant sobre l’altra. Es busquen corredors de fons.