Oriol Soler, la xarxa de la propaganda

Oriol Soler (Ripollet, 1969) és un editor tan hiperactiu com ho ha estat en la seva missió per la independència de Catalunya. Va ser un dels principals impulsors del diari Ara, de les revistes Sàpiens i Time Out Barcelona i de l'editorial Ara Llibres, entre altres projectes. El seu estil s'ha notat en totes aquestes iniciatives: la voluntat de donar al nacionalisme català una pàtina de modernitat.

El mateix projecte amb el qual Soler ha justificat l'entrevista amb Julian Assange, Atlas of the future –un web que pretén potenciar iniciatives “democràtiques”, “innovadores” i que “creen un món millor”— és un exemple dels seus dots de comunicació àgil i moderna. En aquest projecte no només hi ha estat implicat Arnau Grinyó, el seu company durant la reunió amb Assange i director de màrqueting del supermercat en línia Ulabox, sinó que també hi han col·laborat Albert Castelló, un altre referent del sector del màrqueting català i activista per la independència —responsable de la recuperació de la marca de cervesa Moritz—, o Vicente Guallart, exarquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona amb Xavier Trias, en l'època en la qual Barcelona tenia com a objectiu ser una smart city.

Aquesta capacitat de comunicació de disseny i missatge atractiu és la que Soler ha aplicat per a la propaganda sobiranista, sempre sense ocupar cap càrrec públic. Soler va ser responsable de la campanya de la consulta del 9-N del 2014, de la campanya electoral de Junts pel Sí el 2015, del referèndum il·legal del passat 1-O i de la campanya Help Catalonia de l'octubre, amb la qual l'independentisme pretenia demostrar que Espanya és un Estat opressor. La seva capacitat de relacions públiques i de mediació ha estat fonamental per aconseguir consensos i coordinar el pla separatista entre el PDeCAT, ERC, l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural.

Múltiples protagonistes

El procés ha comptat des dels seus inicis amb la influència de múltiples protagonistes que s'han mogut amb discreció fora de l'escenari polític. Va succeir així amb la fundació de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), el braç de mobilització social de l'independentisme, concebuda en secret per un grup de quaranta referents del nacionalisme català entre el 2010 i el 2012. El grup originari de l'ANC ja perfilava la unió d'acció dels partits i dels seus guionistes col·laterals, com explica Pere Martí, excap de premsa de Carles Puigdemont, al llibre El dia que Catalunya va dir prou. En els inicis de l'ANC, a més de noms directament vinculats a partits, hi havia personatges que han tingut un ascendent durant els anys de l'embranzida independentista: destaquen el periodista Saül Gordillo, avui director de Catalunya Ràdio, i Salvador Cardús, catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Cardús també va ser membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), l'òrgan que va crear el Govern d'Artur Mas el 2012 per establir els passos a seguir fins a la independència. El CATN va estar presidit per Carles Viver Pi-Sunyer, exmagistrat del Tribunal Constitucional i coordinador de la redacció de les lleis de convocatòria del referèndum i de transitorietat jurídica. Viver Pi-Sunyer ha treballat des de l'ombra durant els últims tres anys com a director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern del Departament de Presidència, sense concedir entrevistes ni fer compareixences públiques.

El CATN incloïa altres noms que han jugat les seves cartes: la periodista Pilar Rahola, propera a Artur Mas; l'empresari Joan Font, president de la cadena de supermercats Bon Preu, companyia que ha apadrinat actes reivindicatius del nacionalisme català durant els anys del procés, o Carles Boix, professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Princeton. Boix és un exponent de la influència dels acadèmics independentistes establerts als Estats Units. Un altre dels components de l'independentisme als EUA, el columnista Jordi Graupera, va tenir un paper rellevant en la campanya de pressió pública perquè Puigdemont acceptés el 2016 convocar el referèndum il·legal de l'1-O.