“En español, por favor”

Serà difícil argumentar això, a veure si me’n surto. Sonen les trompetes de l’apocalipsi perquè els funcionaris de Madrid han desembarcat a les dependències de la Generalitat i s’han posat a demanar informes en castellà. Donava la notícia Isaac Meler a Nació Digital, que subratllava, segons fonts dels funcionaris consultats, que la demanda de l’ús del castellà es feia en vistes a una millor comprensió des de Madrid, i “amb amabilitat, això sí”. L’amabilitat per davant de tot, sí, tot plegat recorda molt la cèlebre instrucció del Consell de Castella de 1716 als corregidors de Catalunya: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Les analogies surten soles.

Deia que sonen les trompetes de l’apocalipsi perquè de seguida s’ha interpretat la mesura com l’antesala de la castellanització de l’administració catalana i, acte seguit, de Catalunya sencera. A Twitter el politòleg Jordi Muñoz parla d’“una humiliació que no hauríem d’acceptar”, mentre que la cupaire Mireia Boya ho qualifica de “155 a la llengua catalana” amb el hashtag #Nopassaran per indicar que la llengua és una línia vermella. Val a dir que la protesta és legítima, inclús diria que forçosa, però no importen ara tant les conseqüències que pugui tenir aquesta mesura inicial —està per veure si n’hi haurà derivades que estenguin l’ús del castellà— com el que significa que uns funcionaris de Madrid demanin per favor la traducció. S’ha produït un canvi de marc mental.

Trenta-quatre anys de normalització lingüística (posem el comptador l’any 1983, quan es va fer la primera llei del català) han permès fer arrelar la idea que la llengua de l’administració és la catalana, sense matisos ni vacil·lacions, i d’això es lamenten precisament partits minoritaris al Parlament. Ja l’any 1978, sota la presidència de Josep Tarradellas (ves per on, figura reivindicada ara per partits minoritaris al Parlament) es va privilegiar el català en el primer Reglament de Règim Intern de la Generalitat i des de llavors l’avenç de la llengua en els usos administratius autonòmics i locals ha estat imparable.

Què vol ara aquesta gent? Doncs entendre les coses, a partir d’un nivell de relació amb Madrid que no és nou a les reivindicacions clàssiques del catalanisme. L’Estatut de Núria, aprovat en referèndum el 2 d’agost de 1931 (i avançant-se cinc mesos a la formulació de cooficialitat que acabaria sancionant la Constitució republicana), establia que “La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana”, una formulació que, de fet, va donar a la llengua el període més llarg d’oficialitat única de la seva història moderna. Ara sembla que tornem al mateix punt, a l’ús del castellà només en les relacions amb l’Estat, en un paper que s’intueix subsidiari, instrumental i —esperem— circumstancial.

Ara bé, que els funcionaris estatals no esperin meravelles pel que fa a l’estil de redacció, ni als possibles errors de traducció que trobin als informes. Tal com proposen molts tuitaires, no seria mala idea recórrer a sistemes de traducció automàtica per fer la feina, que possiblement no hi ha temps ni recursos suficients per entretenir-se a duplicar la documentació que, no cal dir-ho, s’ha de fer per llei principalment en català. La normalització del català a l’administració, fins a assolir uns estàndards de qualitat lingüística òptims, ha estat un procés llarg i econòmicament costós, amb inversió en materials, recursos lingüístics i professionals de la llengua que ara mateix és difícil de fer virar cap a la llengua espanyola si no s’hi destinen també els recursos necessaris. No demanis peres a l’om.

Tot té un risc, però. Com si ho veiés, tard o d’hora trobarem els informes en castellà convenientment filtrats a la premsa per denunciar la imperícia en aquesta llengua, i esclar, l’adoctrinament totalitari.