Ara sí que hi ha pressa

Els que tenien moltes presses per fer referèndums i proclamar repúbliques imaginàries hauran d'espavilar perquè ara sí que el temps pressiona. I els pressiona sobretot a ells, per tal que decideixin d'una vegada, sense més demora, si volen presentar-se a les eleccions o prefereixen organitzar la resistència a l'article 155.

Com són molt astuts i estan habituats des de sempre a repicar i anar a la processó, voldran fer les dues coses, però si no s'apressen i no es posen mans a l'obra corren el perill de no fer bé ni una cosa, organitzar-se per a les eleccions, ni l'altra, oposar-se a un article 155 que la gent va començar oblidar just quan Rajoy va declarar convocades les eleccions.

Com més s'entretinguin els independentistes en discussions bizantines sobre l'existència de la República i del seu govern més difícil els serà organitzar-se per a les eleccions. La formació de coalicions, per exemple, qüestió crucial fins i tot per determinar l'estratègia independentista, s'ha de resoldre abans del 7 de novembre.

L'independentisme està ara mateix a un pas del frikisme que significa parlar de govern usurpador, d'ocupants, de forces colonials, de col·laboracionistes, de passar a la clandestinitat o de governar des de l'exili, un llenguatge que condueix directament a boicotejar les eleccions per no rubricar la seva derrota. Només cal escoltar certes tertúlies i llegir a certs columnistes per adonar-se que són molts els que ja estan en aquest viatge de fumadors de marihuana. L'exconvergent Ignasi Guardans ho ha descrit magistralment en un tuit aquest passat dissabte 28 d'octubre: "La idea que a Catalunya tinguem una mena de Palmar de Troia nacionalista amb @KRLS (Puigdemont) de papa Climent em fa molta mandra".

Si l'independentisme es presenta, com és d'esperar, el primer que ha de fer és veure si pot anar en coalició repetint Junts pel Sí. Els partits independentistes ho tenen molt difícil perquè entre el primer d'octubre del presumpte referèndum d'autodeterminació i la falsa proclamació de la república del 27 d'octubre moltes coses s'han trencat entre ells, dins el PDeCAT, entre el PDeCAT i ERC i entre Puigdemont i Junqueras.

Molts gripaus hauran d'empassar-se els dirigents si volen repetir. Per oblidar els insults, les traïcions i els greuges, però també per coincidir en els objectius. Alguns, animats per aquest personatge tan peculiar que és Albano Dante Fachin, somien fins i tot en embarcar els comuns en una impossible coalició al voltant de la reivindicació d'un referèndum legal i pactat. No passarà, entre altres raons perquè el relat ja s'ha trencat, el conte s'ha acabat, l'estratègia ha fet aigües, i els seus conceptes, el dret a decidir, la idea d'un referèndum sobre la independència, el somni de l'Estat propi, tot això quedarà qüestionat i superat.

L'independentisme ha perdut i el problema que té ara és apressar-se a acceptar-ho. S'ha desplaçat totalment de la centralitat de la qual ha gaudit, almenys des del 2010. Com més tardi a adonar-se del canvi d'època, més difícil li serà organitzar-se per presentar-se a les eleccions, decidir si vol anar en una sola coalició o organitzat en els partits tradicionals.

Aquesta és la gràcia de les eleccions en una democràcia multipartidista. Quan es convoquen, tota la resta deixa d'interessar. Com més s'entretinguin els independentistes a adaptar-se a la nova situació i a prendre decisions menys poder tindran. No valen les enquestes del passat, que ja no compten quan s'ha produït un terratrèmol polític com el que acaba de produir-se a Catalunya. La idea d'independència ha fet fugir a les empreses, ha unit a Europa i al món al voltant de la integritat de l'Estat espanyol i ha despertat els partidaris de la unitat espanyola que fins ara havien callat. Després d'aquests tres despertars, res serà igual. I els independentistes, si fem cas al que diuen i fan, encara no s'han assabentat.