Política de reconeixement

La tradició política veu en el conflicte el seu eix bàsic. I, de fet, la democràcia és el sistema polític que ha guanyat la seva legitimitat gràcies al fet que assegura l’exercici pacífic de la confrontació entre idees i interessos, entre majories i minories. En un sistema polític raonablement organitzat, entès com el marc comú en el qual dirimir i decidir, la qualitat de la democràcia dependrà de la capacitat de dissensió que sigui capaç de contenir sense que la convivència en resulti danyada. La cosa es complica quan, per les raons que siguin, algun o diversos dels actors que operen en aquest entramat comú no se senten inclosos en aquest sistema, no senten reconegudes les seves diferències i no veuen possibilitats de defensar les seves idees i valors. I així acaben entenent com a opressiu i asfixiant el que abans era vist com una arena compartida. Espanya, des de la seva consolidació com a Estat contemporani, ha anat passant per diverses crisis d’aquest tipus. El que ara ens preocupa no és, per tant, del tot nou. Més aviat resulta reiteratiu. No sembla raonable pensar que això és només conseqüència de la resiliència protestona d’alguna de les parts, i més aviat convé imaginar responsabilitats compartides i problemes en la concepció basal del sistema.

Ja no ens serveixen les solucions ni les experiències anteriors. Seguim atrapats en esquemes (westfalians) propis del segle XIX i XX. I aquests esquemes serveixen cada vegada menys per maniobrar en el gran escenari d’interdependències creuades propi de la globalització i del gran canvi tecnològic. Fa uns mesos, en recollir el Premi Diario Madrid, la directora de The Guardian, Katherine Winer, va expressar el seu total escepticisme sobre les possibilitats reals que es pogués implementar el Brexit, i els fets li estan donant la raó. Les raons procedeixen de la intersecció i interdependència irreversible que s’ha generat a Europa entre empreses, entitats de tot tipus i dinàmiques socials, familiars i comunitàries. No és possible desembolicar la troca sense danys col·laterals importants. Europa és ja una ordit de persones i col·lectius molt més interrelacionada del que la feble i fràgil supraestructura política mostra. Si això és cert per tot Europa, pot ser diferent en el cas d’Espanya i Catalunya?.

El que probablement va reunir centenars i centenars de periodistes de tot el món dimarts passat en les estretors de l’edifici del Parlament de Catalunya va ser aquesta anomalia. L’anomalia que un país que és totalment “Europa” des del punt de vista social, econòmic, universitari, sindical i institucional, pogués “trencar” aquests vincles per tornar a reconstruir-los poc temps després. I a més, que tot això passés no pels designis inexplicables d’unes elits conspiratives, sinó (com va mostrar l’1 d’octubre) per l’embranzida de centenars de milers de persones capaces d’organitzar-se pacíficament de manera exemplar. Alguna cosa inexplicable passava a Catalunya.

Tenim un problema de falta d’adaptació del nostre sistema polític als nous temps. Reduir-ho a un tema de sobirania resulta tremendament esquemàtic i simplificador. Som davant d’un problema de reconeixement. De falta d’acceptació de la diversitat intrínseca d’un país complex. Que ho era fa cent anys, i que ara ho és molt més. Qui vulgui seguir defensant una concepció de sobirania única i excloent, per molta “reforma constitucional” amb què es revesteixi, no ha entès res del que està passant i cap a quina futur ens dirigim.

Deia Amador Fernández Savater en un dels molts comentaris que han aparegut sobre el que esdevé a Catalunya: “La ‘lluita final’ és l’expressió que va definir l’emancipació al segle XX, i que passava per la destrucció de l’altre (l’enemic de classe o nacional). L’emancipació avui es fa altres preguntes: com podem viure junts els diferents? Què ens uneix malgrat el que ens separa? Perquè l’altre no desapareixerà i aquest món compartit és l’únic que hi ha”. Aquesta és la nova bandera de l’esquerra emancipatòria. El que hem de fer és reconèixer que igualtat i homogeneïtat no són el mateix. Que hem de situar la diversitat en la nostra escala central de valors. I que estem condemnats a viure junts, però això sí: reconeixent els altres com a diferents i reconeixent i cuidant les nostres interdependències. I llavors podrem afrontar el debat clau de les sobiranies concretes i reals, que ens interpel·len i agredeixen en el dia a dia i des de la proximitat.