Catalunya i la crisi de governança europea

Manuel Valls va parlar a Ser Catalunya. Tot i que va néixer a Barcelona, és un genuí representant del jacobinisme francès rotundament contrari a la independència. Però el seu missatge principal va ser que el que passi a Catalunya tindrà repercussió europea i que “si Catalunya és independent serà la fi de l'Europa dels estats nació”. Absorts en les nostres afliccions familiars, carregats de prejudicis hispànics, tendim a veure el conflicte sobiranista com un fenomen singular, estrany, retrògrad per a alguns, propi d'inacabables desavinences d'una nació espanyola que mai es va tancar del tot. Però sense negar cap de les circumstàncies específiques del cas català, és higiènic i ajuda a desdramatitzar-lo situar-lo en un marc més general: la crisi de governança de la democràcia liberal europea fruit de les mutacions generades pel pas del capitalisme industrial i local al capitalisme financer i global.

Ahir llegíem que el sou mitjà dels nous contractes a Espanya és un 12 per cent inferior al d'abans de la crisi. Els salaris van a la baixa, el treball està precaritzat i seguirà així. El creixement no garanteix una millora generalitzada del benestar. I les polítiques anomenades reformistes no fan més que retallar garanties i protecció als treballadors. Macron s'acaba de carregar el pacte social que havia donat cohesió a França des del final de la II Guerra Mundial. L'ampli espai intermedi que articulava les societats europees s'ha fracturat. Després d'haver viscut en la indiferència política durant els anys en què semblava que tot era possible, ara molts ciutadans viuen amb la sensació que l'Estat ni els escolta ni els protegeix, que els interessos dels qui manen no són els seus, alhora que les joves generacions viuen en l'eclipsi del futur. És una crisi de governança per l'esgotament de la utopia anomenada neoliberal, llançada a finals dels setanta, que ha retornat Europa al terreny de les desigualtats abismals i que s'ha carregat la socialdemocràcia que es va deixar fascinar per la bona nova que venia de l'Atlàntic.

El cas català, amb tota la seva història a coll, que evidentment el carreguen de peculiaritats, és un més dels episodis que expressen aquesta crisi. Per això Manuel Valls té raó quan destaca la seva dimensió europea. En el seu esclat comparteix causes amb Syriza, amb el 15-M, amb els grillini, amb França insubmisa, amb el creixement de l'extrema dreta (ara també a Alemanya), amb el Brexit, fins i tot amb el fenomen Macron, impensable en un altre context. A aquests i altres moviments tan dispars se'ls ha posat l'etiqueta de populisme per desqualificar-los, i s'ha evitat així analitzar-ne les causes i afrontar-ne els problemes. Només Macron s'ha deslliurat del qualificatiu perquè ràpidament ha complert amb el ritu iniciàtic d'una reforma laboral per desactivar el món del treball.

Macron ha deixat constància de com és de fràgil el vel que separa el liberalisme de l'autoritarisme postdemocràtic, qualificant de “ganduls” els qui s'oposen a la seva reforma i amb una frase per a la història de la infàmia: “Una estació és el lloc on es creua la gent que ha triomfat i la gent que no és ningú”. Per això és oportú l'informe de l'Oficina de Drets Humans de Nacions Unides que li recorda al Govern espanyol que, “independentment de la legalitat del referèndum, les autoritats espanyoles tenen la responsabilitat de respectar els drets que són essencials en les societats democràtiques”. Un advertiment raonable a la vista que hi ha fronteres que es creuen amb molta facilitat, com hem vist a Polònia o Hongria.

Hem arribat a la vigília de l'1-O sense que l'escenari s'hagi aclarit. Totes dues parts, en la seva dinàmica d'acció-reacció, poden tenir la temptació de redoblar l'aposta: el sobiranisme situant-se en l'abisme de la ruptura unilateral, l'unionisme utilitzant tots els instruments de la via repressiva. Potser obrir el focus, donar-li perspectiva europea, entendre que el que passa aquí no és res estrany, sinó que forma part d'una crisi més àmplia, pot fer entendre que més enllà de la confrontació o l'embús etern, no hi ha més sortida que la que es pugui construir sobre el reconeixement mutu i el compromís d'un referèndum en algun moment del camí. Al cap i a la fi, la crisi de governança europea ens interpel·la a tots, junts o separats.