L’equilibrista sense xarxa
Hem passat la setmana de tots els perills, però els perills s’acumulen ara de cara a diumenge
Els marges s’estrenyen. Les zones de fricció son nombroses. L’acció militant és frenètica, amb tots els mitjans a l’abast, públics sobretot, llançats a mobilitzar i portar a votar la gent. Com en totes les vigílies, la vida segueix amb normalitat mentre passen coses excepcionals i estranyes: n’hi ha prou amb parar atenció a aquesta reunió de la Junta de Seguretat, en la qual s’han trobat els dos estats majors de l’enfrontament que culminarà diumenge, a la vegada que els estudiants sortien al carrer.
Sobre el paper es tractava de coordinar les forces policials per aplicar l’ordre judicial d’impedir la votació, però qui la presidia, Carles Puigdemont, és el màxim organitzador de la votació prohibida. La idea que ha servit per preservar formalment els Mossos d’una desobediència flagrant, i especialment el major Trapero, és la de mantenir la convivència. El sil·logisme és tan clar com cínic: els Mossos han de fer les dues coses i lògicament atendran primordialment la preservació de la convivència, que traduït a la pràctica és que només impediran votar allà on no hi ha hagi gent que vulgui votar.
És evident, doncs, que el Govern català no ha aixecat el peu de l’accelerador en dues competències primordials. Ni els Mossos ni els mitjans de comunicació s’han plegat a la pressió del Govern de Rajoy, clarament moderada per les ganes de culminar la setmana dels grans perills sense cap nou incident greu com el de la setmana passada, quan la Guàrdia Civil va haver de quedar-se fins a les quatre de la matinada a la Conselleria d’Economia, assetjada pels manifestants convocats per Òmnium i l'ANC.
Ja és divendres i ara els perills s’acumulen sobretot de cara a diumenge, llevat que Rajoy tingui alguna sorpresa preparada per avui o demà, com alguns volen interpretar de la seva absència a la cimera de la UE a Tallinn. El president espanyol no assistirà a la cimera informal, dedicada al mercat digital europeu, organitzada per la presidència semestral estoniana. El més interessant de la cimera era el sopar d’ahir al vespre, sense ordre del dia, només dels caps de govern i d’Estat amb el president del Consell, Donald Tusk, on es sol repassar el temari europeu més candent: Brexit, sens dubte; Corea del Nord... i Catalunya. Pot ser que Rajoy no hi hagi anat per estalviar-se les explicacions i qui sap si algun debat ulterior amb els seus homòlegs, molt en la línia lacònica empresa des del primer dia.
El tros que queda per passar, certament, és el més perillós. S’ha acabat la cacera d’urnes i paperetes i ara es tracta de moviments sobre els camps de batalla, que són les instal·lacions de la Generalitat designades per votar. Són molt nombrosos els punts de contacte on les forces de l’ordre hauran d’aplicar les instruccions de la justícia i els votants, convertits ja de bell antuvi en manifestants, tractaran que no es faci. Risc màxim, per tant. Ara apareixen amb tota claredat les garanties, transferides pel Govern a cadascun dels votants, amb l’objectiu de desbordar el dispositiu de la policia i oferir, d’una banda, una imatge impactant als mitjans de comunicació, sobretot internacionals, de centenars de milers de persones concentrades als col·legis amb la papereta a la mà; i de l’altra, aconseguir una massa de vots dipositats i comptabilitzables que permeti fer-ne una extrapolació i extreure'n uns resultats.
Per diumenge al vespre, imatges i resultats extrapolats a la mà, queda la decisió culminant, que molts desitgen i ja sabem que difícilment podran reprimir. Una declaració unilateral d’independència, ja sigui fonamentada només en una mobilització espectacular o bé a partir d’una extrapolació de dades il·legítima i fraudulenta, seria el cop definitiu i suïcida als 40 anys d’autogovern català, a la trajectòria sencera del catalanisme possibilista i també a la democràcia espanyola, el més temptador per als qui no els agrada ni per democràcia ni per espanyola.
L’equilibrista que fins ara s’ha mantingut al damunt de la corda caurà a plom i tots sabem que ja no hi haurà xarxa que el salvi. El preu que pagarem aleshores serà molt més car que qualsevol dels avantatges que algú pugui imaginar com a premi d’aquesta desgraciada aventura.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.