Una bretxa en el règim

No hi ha marge. Tal com estan les coses, ningú afluixarà. L’independentisme ja no pot abandonar el camí que ha agafat. Si ha emprès aquesta via és perquè, coneixedor del seu desavantatge en les relacions de forces, té més a guanyar aguantant fins que el pes de la llei li torci el braç que no pas frenant a l’últim moment. O almenys així ho creuen els seus dirigents i part del bloc de suport. I el Govern de Rajoy no té marge de maniobra. No serà ara, sobre la pressió d’un gest de ruptura de l’Estat, que farà les propostes que no ha estat capaç de plantejar en cinc anys. La declaració del president espanyol dijous no deixa espai a l’equívoc: “Sé el que s’espera de mi. Faré tot el que calgui, sense renunciar a res, per evitar el referèndum”. La frase ho diu tot. Rajoy sap que es juga la seva autoritat davant dels seus. Que aquests esperen que barri el pas al sobiranisme, sense més dilacions. I que, per tant, traspassarà les línies vermelles que ell mateix s’havia imposat. Si s’arriben a posar les urnes perquè tots els obstacles politicolegislatius no aconsegueixen impedir-ho, ordenarà a la policia, si pot ser als Mossos, que les treguin i precintin els locals de vot.

De tot el que ha passat des que dimecres el Parlament va aprovar, en una infausta sessió, les lleis que haurien de possibilitar el referèndum d’autodeterminació, vull destacar dues coses: una pel que fa a l’acció i l’altra, a la reacció. L’acció de la majoria parlamentària sobiranista catalana és important per a la història política espanyola perquè, independentment de com s’acabi aquest episodi, suposa el final del consens del règim del 78. S’ha trencat el que es va teixir llavors. Durant els anys de la indiferència l’esclerosi del règim va passar desapercebuda. Però al final del zapaterisme el gripatge ja era manifest. Ni el PP ni el PSOE, els seus copropietaris, havien estat capaços d’anticipar-se i provocar la seva renovació. Ara, un Parlament autonòmic acaba de fer saltar pels aires el pacte constitucional. Per al sobiranisme és un èxit. Una altra cosa és fins a quin punt, ateses les relacions de forces, el podrà capitalitzar.

I a partir d’aquesta dada, s’entén més la reacció. Hi ha alguna cosa de frustració i d’emprenyament que no pot venir de la sorpresa. El sobiranisme fa mesos que anuncia el que ha fet i el Govern espanyol durant anys no ha fet res per evitar-ho. En les últimes setmanes s’havia imposat una mena de fatalisme de la topada, com un ritual necessari per trencar aquest impasse. D’on surt llavors el dramatisme? A què respon el desplegament de paraules gruixudes dels últims dies, cop d’Estat, totalitarisme, usurpació de sobirania, misèria moral, sediciosos sense ètica, segrestadors de la voluntat popular i un llarg etcètera d’expressions que han omplert discursos, editorials i articles d’opinió? A dues coses: a l’impacte de veure la ruptura del consens constitucional feta realitat i a la voluntat de dissimular el que no deixa de ser un fracàs de les institucions i de l’ordre establert espanyol, que no han trobat la manera de gestionar el problema català.

A Catalunya, més enllà del nucli dels més convençuts, tampoc ha deixat bon gust l’espectacle parlamentari d’aquests dies. No només perquè les nostres cambres no tenen la tradició de brega i soroll del món anglosaxó, sinó perquè les circumstàncies d’un moment que es presentava com a transcendental requerien una altra cosa. És d’un voluntarisme que frega la inconsciència pretendre que un canvi d’estatus tan important, com és la creació d’un Estat nou separant-se del país del qual formava part, es pugui fer sense majories qualificades i sense la màxima transparència i participació en els procediments. I cal plantejar-se una pregunta: si no s’ha donat la solemnitat i la grandesa que el moment requeria deu ser perquè no era tan transcendental com es presumia? S’estava realment votant el futur de Catalunya o bé una drecera per provocar una topada amb l’esperança de modificar les relacions de forces? Es tractava d’obrir el camí a la república catalana i, de moment, només s’ha obert una bretxa en el règim del 78. Per aquí es comença, diran alguns.