Comanegra, els iconoclastes de l’edició

Tots cobren igual que el cap, que prové del sector alimentari; els responsables de disseny i comunicació ho són, precisament, perquè no havien treballat abans en el sector del llibre i no cal dir que a les oficines no hi ha despatxos. “Es tractava de plantejar una mirada nova i esforçar-nos tots, d’implicar-nos en això: o hi ets o no hi ets”, resumeix Joan Sala, director i propietari de l’editorial Comanegra, “la gran dels petits”, i que, amb aquesta filosofia, ara fa una dècada de vida, sens dubte diferent, en el panorama editorial català.

Les anomalies de Comanegra (“és la muntanya més alta de la Garrotxa, la que veia cada matí quan obria la finestra en la meva infància”) s’aturen aquí: “Tenim un creixement anual d’un 20%”, assegura Sala (Olot, 1959), biòleg que no ha exercit mai, ex-director general d’un grup alimentari que tenia cinc plantes i 600 treballadors, però que amb un grup d’amics amb els quals menjava sovint parlaven dels llibres que publicarien si fossin editors, que el 2007 van decidir començar, amb un títol iconoclasta que diria molt del projecte: Diari d’un astre intercomarcal, de Quimi Portet. El 2010 van tenir la seva primera sorpresa, La llei del mirall, de Yoshinori Noguchi (avui, amb més de 100.000 exemplars) i ell, el 2013, fart de fer d’editor només els caps de setmana, va decidir professionalitzar-se en això i, dos anys després, comprar totes les accions.

“L’estructura empresarial de l’edició catalana, en general, és molt fràgil i a més persisteix una espècie de menyspreu intel·lectual per vendre, hi ha alguna cosa elitista en això, quan la primera premissa ha de ser vendre perquè això permet perpetuar-te en el temps”, defensa Sala, que com a vicepresident que també és, des de gener del 2016, de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, coneix bé la rebotiga de l’ofici: “Costa entendre de què viuen moltes editorials catalanes, que facturen entre 25.000 i 80.000 euros a l’any i que són gairebé la meitat”. Davant aquestes xifres, la dècada d’experiència de l’editor li fa veure-ho clar: “O això repercuteix en el producte o es tradueix en autoexplotació o en mecenatge familiar; això és insostenible més enllà d’uns anys”. És aquesta situació, agreujada els últims anys per la proliferació de segells creats per extreballadors de grups mitjans i grans afectats per la crisi del sector, cosa que li fa presagiar que “en menys de cinc anys veurem més fusions o compres i alguna deserció”.

Sala admet que l’adjectiu que millor qualifica el producte que llança l’equip de cinc persones que lidera és “eclèctic”. No es pot negar fent una mirada a un catàleg que avui conformen 276 títols on hi ha des d’una recuperació d’una escriptora i periodista de l’època republicana com Rosa Maria Arquimbau fins al mític Barcelona pam a pam de Cirici Pellicer, passant per la premiada La noria de Luis Romero, una guia de criatures fantàstiques de Catalunya, un relat il·lustrat per a nens de Pere Calders, un àlbum de fotografies inèdites de la Guerra Civil espanyola fetes per un brigadista anglès o una història de l’investigador Paco Villar sobre La criolla, el local més canalla de la Barcelona boja dels anys 20 i 30. La majoria, acompanyades per assajos o relats complementaris que donen motiu a estoigs profusament il·lustrats. I tot sense col·leccions gaire definides. “Són tan diferents perquè són els llibres que volem fer a cada moment, no a partir dels set o vuit originals que ja ens arriben cada dia… Les col·leccions les anem concretant cada vegada més, però el que els uneix és que són llibres recognoscibles per bells”.

A Comanegra tampoc hi ha distinció entre llibres editats en català o castellà, bilingüisme pràcticament al 50% que, com tot en Sala i la seva editorial, és resultat d’un exercici pragmàtic: “És per un tema d’estructura de costos: si vols ser una empresa mitjana i edites no-ficció ho has de fer també en castellà”, diu, recordant que també ven llibres a set països d’Amèrica Llatina. El mateix argument li serveix per explicar l’espectacular increment de títols que llancen a l’any: 30 el 2014; el doble, l’any passat. “Amb mig centenar cobreixes costos segur per mantenir l’estructura; arribats als 60, ja no en farem més sinó que intentarem facturar més afinant millor els títols i venent-ne més de cadascun”.

L’eclecticisme ha portat al fet que Comanegra ho hagi provat tot (des de gastronomia a textos del sociòleg i crític d’art Arnau Puig), excepte la narrativa en català contemporània. Fins ara: per celebrar aquesta primera dècada aquesta tardor llançaran una sèrie tancada de set títols, que seran “per encàrrec, amb condicionants i de gent de nom, removent una mica la narrativa catalana, molt Comanegra, vaja”, defineix Sala sense revelar noms. Serà un primer pas en un gènere que qualifica de “camp de mines: es publica massa narrativa en català i no es diu, però amb mitjanes de 200 i 300 exemplars, quan dels nostres llibres estem entre els 800 i 1.000”. No és l’únic mal de l’edició en català, pensa qui porta ja dues edicions com a responsable de la Setmana del Llibre en Català: “A les grans superfícies el català no hi és, amb prou feines és un 18%, aquí hem d’incidir”, sosté; però sap que la clau no és la llengua: “Tenim un problema de lectors, no de lectors en català: el llibre té una competència molt seriosa amb la xarxa i els mòbils pel temps d’oci”.

“Soc biòleg i estic per la biodiversitat”, diu fent broma Sala per sostenir la seva tesi que “no hi ha mercat per a tanta llibreria especial i especialitzada; tots els models són necessaris: des de la llibreria merceria del poble a les de grans cadenes”. I aquesta diversitat la porta a Comanegra a tots els canals possibles: “Quatre de cada 10 llibres els venem fora del circuit de llibreries, com a regals d’empresa, per exemple”. Eclecticisme.