Rajoy a l’estació de França

El més lògic seria que algú posés sentit comú i busqués una sortida a la situació. Totes les aparences apunten al fet que el tren capitanejat per Junts pel Sí s'estavellarà contra les defenses constitucionals del PP, tal com li va passar fa uns dies al comboi de Rodalies a la via 11 de l'estació de França. Les imatges de vídeo són eloqüents: el tren es dirigeix indefugiblement cap als topalls inamovibles, que fan trontollar tots els vagons i perforen la màquina.

No hi ha res que descrigui millor la política del PP a Catalunya que l'accident de Rodalies. Res de nou per a un partit capaç de prodigar-se sense avergonyir-se en gestes de la millor escola populista. Com aquest vídeo que compara els èxits del Govern central en matèria d'ocupació amb l'arribada de l'home a la Lluna o la caiguda del Mur de Berlín. És cert que l'atur ha baixat dels quatre milions de persones per primera vegada des de principis del 2009.

Però el mercat laboral és ostatge de l'estacionalitat i el 73% dels 349.000 contractes nous són temporals, de manera que un cop finalitzi la temporada turística la xifra d'aturats podria recuperar les velles cotes i tornar a superar els quatre milions de persones.

El que importava, però, era l'impacte publicitari. Calia esborrar la imatge oscil·lant, entre prepotent i fràgil, que el president havia deixat a la retina de molts espanyols 48 hores abans, quan va declarar com a testimoni a l'Audiència Nacional. El guió del poder exigia que el Rajoy estadista prengués el relleu al Rajoy de la trama de corrupció en el partit que dirigeix i sobre el qual assegura que desconeixia la gestió econòmica. Tocava sortir, traient pit, i substituir el dubitatiu “no sé, no me'n recordo” de la vigília per les millores en matèria d'ocupació i per la ració habitual d'aplom constitucional. I en aquest sentit, la llei com a finalitat superior i última va arrabassar la bandera a la formulació de qualsevol proposta, en un clar exercici de com s'articula, més que el conservadorisme, l'immobilisme absolut.

Coneixedor dels mecanismes del poder, en la seva triomfal roda de premsa Rajoy va assegurar que un Govern, en aquest cas el català, “no pot estar anunciant a tothom que vol liquidar la llei”. Hi ha jocs que són per a la intimitat i no se n'ha de presumir. La seva declaració com a testimoni en el cas Gürtel va ser una mostra que hi ha qüestions que s'han de portar amb discreció. Com el seu eloqüent silenci, disfressat de desconeixement, sobre com s'havia finançat el partit que ara presideix, en el qual durant 31 anys ha escalfat la banqueta de l'executiva i del qual ha dirigit quatre campanyes electorals.

I per a Catalunya, segons Rajoy, només hi té cabuda la llei. Mentrestant, a l'altre extrem de l'estació, el comboi de l'autoconvicció independentista avança declarativament a tota màquina. Si per aprovar un nou Estatut es necessiten 90 dels 135 diputats de la Cambra catalana, per encarar la independència, amb 68 ja n'hi ha prou. Signes del temps. La reforma exprés del reglament del Parlament busca el seu reflex en l'escassa qualitat democràtica de la modificació de l'article 135 de la Constitució, aquesta que va injectar per via intravenosa l'estabilitat pressupostària a la llei de lleis espanyola.

Les presses, a Catalunya o al conjunt d'Espanya, són males conselleres. Però l'immobilisme i l'absència de política no aporten solucions. I en aquest sentit, la roda de premsa de Rajoy no podia ser més decebedora: “No hi haurà cap referèndum l'1-O; no n'hi haurà perquè el Tribunal Constitucional ha dit que és inconstitucional i, per tant, il·legal”. Tampoc cap pista sobre què passarà després de l'1-O: “Necessitem mesura, moderació i sentit comú, i això és el que ha de venir després de l'1 d'octubre”. Cap proposta, més enllà de receptes al voltant del genèric anomenat llei que ho cura tot menys la corrupció.

La política brilla per la seva absència i no s'entreveu ni un senzill esbós de projecte. El diàleg al qual Rajoy diu que està disposat s'esgota en la seva pròpia formulació, ja que no té estratègia negociadora i no té cap altre full de ruta que no sigui el poder coercitiu de l'Estat. Amb aquest panorama no es construeix cap solució. Al contrari, es retroalimenta l'independentisme en un diàleg de sords que fa inaudible la màquina que s'apropa a l'estació on les impertorbables defenses constitucionals esperen el seu torn.