Procés… d’autodestrucció?

L’anomenat procés no sabem exactament com acabarà però en el camí –tot procés és un camí– està causant destrosses considerables, especialment fracturant partits i fent que n’emergeixin d’altres.

La història és coneguda. La separació entre CDC i UDC, que provoca, a més de posar fi a les històriques sigles de la federació CiU, que CDC passi a anomenar-se PDeCAT i que Unió desaparegui. Així mateix, restes d’Unió de tendència independentista van crear un nou minúscul partit que es va aliar amb CDC (per independentista), però que hi va entrar en conflicte per una qüestió de marca, de nom: s’anomenen Partit Demòcrata, mentre que la nova CDC es volia anomenar, d’entrada, Partit Demòcrata Català. Ara li han afegit la e (al PDeCAT), que no vol dir Espanya sinó Europa, i sembla que el conflicte s’ha resolt. Al seu torn, l’aparició de Lliures, que dirigeix el veterà i brillant parlamentari Antoni Fernández Teixidó, vol recollir l’esperit liberal de CDC amb marca catalanista però no independentista.

Menys complicades són les fractures al PSC, però també n’hi va haver, amb nous partits –d'estar per casa, per descomptat– i desercions de notables, especialment del sector catalanista, tot i que la seva absència no sembla que es noti, tenint en compte els últims acords amb Pedro Sánchez. Com em feia observar l’altre dia una amiga intel·ligent, exmilitant socialista: “Volíem que el PSOE es presentés a Catalunya i ara és el PSC qui es presenta a tot Espanya”.

Però aquesta és una altra qüestió, que ens desviaria del nostre tema d’avui. Només afegir, per anar ràpid, que han aparegut, o agafat rellevància especial, tres partits, cadascun per raons diferents, que estan incidint amb força en el nou sistema de partits català: Ciutadans, els Comuns (o com s’anomenin exactament) i les CUP. Deixem-ho també per a un altre dia. Ara comentarem una altra conseqüència d’aquest procés devastador: l’extrema feblesa del Govern Puigdemont.

En efecte, no es tracta d’un Govern normal, sinó d’un de molt peculiar, limitat per quatre factors infreqüents. Primer, és el producte d’una coalició electoral formada circumstancialment per membres de dos partits rivals, des del punt de vista nacionalista, més alguns independents lligats a l’Assemblea Nacional Catalana i a Òmnium Cultural, dues associacions impulsores de la independència. El seu grau d’integració és, doncs, d’entrada, relatiu. Segon, el president ha dit que només té previst encapçalar-lo fins que els catalans exerceixin el dret (sic) a decidir; una vegada complert aquest objectiu, deixa el càrrec.

Tercer, aquest objectiu s’ha de complir en un termini de 18 mesos, que ja ha transcorregut, de manera que tot s’ha hagut de fer acceleradament, d’una manera visiblement atabalada. Quart, en tot el procés el Govern Puigdemont ha estat fortament condicionat per la CUP, una organització política antisistema, antiglobalització i independentista, de la qual depèn la seva estabilitat parlamentària, i no ha pogut trobar suport en cap altre grup. De fet, les CUP només coincideixen amb Junts pel Sí en l’independentisme, en res més, en tota la resta estan molt distants, sobretot del PDeCAT, en què la màxima dirigent, Marta Pascal, ocupa un alt càrrec a la internacional liberal. Així doncs, és un Govern molt complicat: per l’objectiu, per la composició, pel peculiar president i pels suports parlamentaris.

Tota aquesta complexitat s’ha posat en relleu aquests últims dies i s’hi han afegit altres factors. Alguns consellers –tots del PDeCAT– no s’han mostrat disposats a assumir les responsabilitats penals i civils (patrimonials) que comporta el procés, cosa que mostra poca confiança que aquest arribi a una bona fi. El president Puigdemont, pel que sembla, està condicionat per un misteriós i invisible comitè extern al seu Govern, en el qual hi ha, entre d’altres, Artur Mas, que segueix intentant dirigir un procés que fa temps que se li ha escapat de les mans. Puigdemont, per la seva banda, un president casual, seleccionat per les CUP, no se sap si obeeix als interessos del seu partit, als del misteriós comitè, als de Junqueras o als seus propis i intransferibles.

En el fons, enmig de tota aquesta confusió, només una cosa sembla clara: la guanyadora de la situació és ERC, l’antiga Convergència està en procés d’autodestrucció i el catalanisme polític ha virat cap a l’esquerra. Caldria preguntar-se el perquè, sens dubte hi ha resposta.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.