Salut detecta temptatives d’accés irregular a la llista de trasplantaments

L’altruisme, la solidaritat i l’equitat d’accés són els fonaments del sistema de trasplantaments espanyol, un model d’èxit internacional consolidat gràcies al voluntarisme dels donants i les seves famílies i a la bona feina dels sanitaris. Però per mantenir-lo, aquests principis han de ser infrangibles. En una vigilància permanent de la llista d’espera, l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) ha detectat diversos casos de turisme de trasplantaments que qüestionen l’equitat d’accés. Aquest any ha localitzat sis estrangers que van arribar a Barcelona només per entrar a la llista d’espera. No obstant això, segons l’Organització Nacional de Trasplantaments, per accedir al circuit cal tenir una “residència estable” a Espanya.

L’intent de frau en el sistema perjudica els qui ja són a la llista d’espera, que sí que compleixen els requisits. El sistema espanyol, líder en trasplantaments i donacions, funciona amb precisió. Malgrat que és una carrera contra rellotge per als sanitaris —la vida de milers de persones en depèn—, no es deixa res a la improvisació. Cada pas està mesurat per protocols i guies d’actuació que salvaguarden els principis elementals. Però la vigilància de la llista d’espera és imprescindible per evitar les dues grans amenaces: el tràfic d’òrgans i el turisme de trasplantaments.

No obstant això, malgrat els filtres per evitar males pràctiques o ingerències irregulars en la llista d’espera, l’OCATT alerta que augmenten els casos de turisme de trasplantaments. Mentre que fa tres anys només se’n va detectar un cas, el 2017 ja s’han identificat sis episodis de turisme de trasplantaments: quatre adults i dos menors. “Algun arribava a l’hospital directament de l’aeroport”, explica el director de l’OCATT, Jaume Tort. Els nens han entrat a la llista i s’han operat perquè les normes internacionals obliguen a atendre’ls sense cap restricció. Dos adults també van acabar entrant a la llista perquè els facultatius van considerar que la seva situació clínica era crítica. Els altres estan en tractament a l’espera de poder accedir al sistema de trasplantaments.

Tort, que està investigant dues sospites més de turisme de trasplantaments, tem que “l’efecte crida” faci augmentar els casos. “Una persona que baixa de l’avió i se’n va a l’hospital, doncs no entra a la llista. Se l’atendrà perfectament, però fora de la llista. Ara bé, aquesta persona es queda quatre anys a Espanya i acaba aconseguint els papers i entra a la llista. Això és la realitat i ens preocupa l’efecte crida. Quan un cas d’aquests es resol, al seu país d’origen diran: espera any i mig i estaràs operat fantàsticament”, apunta. Aquest fenomen, afegeix, també es dona a Andalusia i Madrid, on hi ha els hospitals amb més volum de trasplantaments i donacions. Tort alerta, a més, que, després de la intervenció, molts pacients tornen al seu país d’origen i no tenen el seguiment mèdic necessari. “Si aquesta persona no té gaire cura de la seva salut i es pren la seva medicació [han de prendre immunosupressors per a tota la vida], pot patir un rebuig i el trasplantament acaba malbaratat”, assenyala.

A l’OCATT tampoc se’ls escapen els casos de tràfic d’òrgans —un delicte recollit al codi penal— pels quals es coordinen amb la policia. Hi ha diversos casos paradigmàtics. “Hi va haver un libanès fa tres anys al Clínic que es volia fer un trasplantament de fetge de donant viu i va portar un conegut. Al final es va descobrir que havia estat buscant un donant per València, fent analítiques en centres privats per veure si eren compatibles. Això es va detectar i es va poder aturar”, recorda Tort. En un altre cas, d’un pacient albanokosovar que va intentar comprar-li un ronyó a un indigent, la interacció de l’OCATT amb la policia va ser essencial per detectar el delicte. “El fill del cap d’una banda de delinqüents estava en diàlisi i necessitava un trasplantament. Aquí va ser la policia la que ens va avisar perquè ja els estava seguint”, apunta.

De legislació sobre el tema n’hi ha, però queden llacunes. D’una banda, la Declaració d’Istanbul va deixar clar que no és ètic per als metges participar en donacions en les quals se sospiti un tràfic d’òrgans. D’altra banda, la Unió Europea disposa d’una directiva que permet la lliure circulació de pacients en territori comunitari, però exclou d’aquest acord els trasplantaments, ja que entén que cal salvaguardar l’esforç de cada país en donacions —Alemanya, per exemple, té menys taxa de donació que Espanya—. La transposició d’aquesta directiva a cada país és diferent i, per tant, segons l’Estat, per entrar a la llista de trasplantaments nacional, s’exigeixen uns requisits diferents.

Per incloure un pacient a la llista d’Espanya, l’ONT exigeix que els pacients tinguin “residència estable” al país i cotitzin a la Seguretat Social, tot i que els metges són més laxos amb aquest segon requisit si es comprova que fa anys que són a Espanya. Tort lamenta, no obstant això, que la normativa no sigui més concreta. “El tema crític aquí és que tu necessites un bé molt escàs que és d’origen humà, que ve de la solidaritat. No és un tema econòmic. Són els polítics i la societat els que han de legislar sobre això. No ens correspon als clínics prendre la decisió del grau d’accessibilitat i solidaritat del país”, afegeix.