Són tots una colla de nihilistes
No seria la primera vegada que les elits salten del cotxe en marxa i deixen que els tripulants —és a dir, els ciutadans— siguin els únics que tasten el no-res veritable
En l'escena culminant d'Il sorpasso, del gran Dino Risi, el bell Lancia Aurelia conduït per Vittorio Gassman cau per un penya-segat després d'una eixelebrada carrera contra ningú.
Vaig pensar en aquesta escena en escoltar l'anunci de convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre. I hi vaig pensar perquè d'alguna manera el Govern es comporta com el protagonista d'Il sorpasso: davant l'evidència que la vida no té sentit, la diferència entre el no-res i la vida és inexistent, i l'única cosa que li queda a Gassman és l'adrenalina desbocada de la conducció imprudent, la satisfacció del desig més primari de córrer tan ràpid com es pugui; per la seva banda, davant l'evidència que probablement aquesta generació no veurà la independència, el Govern arriba a la conclusió que la diferència entre el no-res i la vida de Catalunya com a comunitat autònoma és inexistent, per la qual cosa, en un acte igual de nihilista que el de Gassman, decideix tirar-se pel precipici i anunciar que convocarà un referèndum unilateral que només provocarà més tensió i agreujarà la situació.
Des de les anomenades eleccions plebiscitàries, l'independentisme sembla guiat per aquest tipus de nihilisme amb el qual Risi marca el personatge de Gassman. Davant el més que probable escenari que l'onada independentista iniciada el 2012 no doni tant de si com per aconseguir la independència en aquests anys, l'independentisme institucional, una mica com els addictes a l'adrenalina, provoca, moltes vegades de manera artificiosa, situacions que li permeten tornar a sentir-se eufòric, encara que sigui en moments fugaços. Convocar un referèndum unilateral d'autodeterminació és posar data a la independència de Catalunya, una petita dosi d'èxtasi abans del gran èxtasi. En això sembla haver-se convertit l'independentisme en aquest moment, en una espècie de Gassman orgànic addicte a l'adrenalina.
Hi ha una explicació alternativa a la del nihilisme per al comportament del Govern? Alguns sostenen que amb la convocatòria unilateral del referèndum espera que el PP reaccioni violentament i es posi en evidència davant la comunitat internacional, i faci sorgir així una onada de solidaritat que obligarà el PP a permetre un referèndum d'autodeterminació. No obstant això, l'estratègia del “com pitjor, millor” té un recorregut polític tan curt que resulta impossible desfer-se de la sospita que, en el fons, està únicament destinada a emmascarar aquesta actitud nihilista de la qual estic parlant.
Però el comportament de l'independentisme també és nihilista perquè, com Gassman, està en una carrera eixelebrada contra ningú. El final de Catalunya com a comunitat política, social, cultural i lingüística sembla llunyà. La catalanofòbia és un fet, però ara com ara no amenaça l'existència mateixa de Catalunya.
Per descomptat, l'independentisme no és l'únic culpable en aquest assumpte. També hi ha una mica de nihilisme en el comportament del Govern del PP. Perquè si l'independentisme és el que posa la conducció temerària, el PP és el que posa el penya-segat. Davant l'eventual impossibilitat de convertir els independentistes, l'executiu del PP prefereix no eliminar la possibilitat que passi algun desastre. Jo, no sent independentista, crec que el PP no pot ignorar totes les demandes que han fet créixer l'independentisme. Sí, ja sé, algunes d'aquestes són inacceptables, però d'altres no són irraonables i atendre-les contribuiria a evitar el fons del penya-segat.
I dir que en aquest embolic hi ha dos culpables no és caure en la fal·làcia del terme mig, perquè la fal·làcia del terme mig consisteix a afirmar que la veritat es troba en algun punt entre els dos extrems; i l'independentisme institucional i el PP es troben en realitat en el mateix extrem. L'única diferència és que parlen, literal i figuradament, llengües diferents.
Però hi ha alguna cosa més a Il sorpasso. El nihilista Gassman no viatja sol al cotxe en aquesta escena culminant. L'acompanya l'ingenu personatge interpretat per Jean Louis Trintignant. I no només això: en l'últim instant, quan el Lancia Aurelia escomet el sorpasso definitiu, Gassman salta del cotxe i se salva, mentre que Trintignant mor a la vora del Mediterrani. No seria la primera vegada a la història que les elits, embriagues d'adrenalina i després de jugar amb l'èxtasi, salten del cotxe en marxa i deixen que els tripulants del cotxe —és a dir, els ciutadans— siguin els únics que tasten de primera mà el no-res veritable.
Pau Luque pertany a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Arxivat A
- PP-CD
- Junts pel Sí
- Independentisme
- Partits nacionalistes
- Partits polítics
- Ideologies
- Referèndum 1 d'octubre
- Autodeterminació
- Generalitat Catalunya
- Referèndum
- Govern autonòmic
- Conflictes polítics
- Política autonòmica
- Comunitats autònomes
- Eleccions
- Administració autonòmica
- Administració pública
- Política
- Catalunya
- Espanya