La part del cartell en què els noms no ho són tot

Tots els abonaments i totes les entrades estan venudes, però a primera hora de la tarda d'ahir encara no hi havia cues a les barres, es podia berenar a la zona de restauració i la llengua d'herba situada davant d'un dels escenaris centrals no feia pensar encara en una colònia de lleons marins solaçant-se sota el sol d'una platja austral. Després arribaria la fresca, però el present en aquestes primeres hores de calor el van marcar artistes sense nom rutilant com Anette Peacock, Mishima i Miguel, les propostes més rellevants de les hores humils del festival.

Per veure la pianista i compositora nord-americana calia atrevir-se a entrar a l'Auditori, on literalment encegava la foscor, absoluta, immobilitzant. Millor romandre estàtic fins que la vista s'acostumava a l'espai. La música de la veterana Anette Peacock, que es va fer un nom als camps de la música experimental entre les dècades dels seixanta i setanta, quadrava amb la situació, basculant entre la incomoditat avantguardista, el jazz-rock, el jazz sense regles i l'spoken word pautat per ritmes pregravats. Dotada d'una veu suau que jugava amb les notes altes, les dissonàncies i les melodies inabastables, Peacock, en solitari a escena, oferia refugi angulós, aquest que va esbalair artistes com David Bowie o Brian Eno. La intimitat de l'Auditori li va anar com anell al dit.

Fer-se gran

Com a Mishima li va convenir la llum del sol. Aquesta banda de pop confessional, que fa de l'amor no embadalit i del fer-se gran guies de les seves lletres, van actuar presentant el seu últim disc Ara i res, el vuitè de la seva carrera. Mishima és una de les bandes favorites de la franja catalana del públic que forma el gruix del festival, persones que encara retenen certa olor a joventut però que ja comencen a sentir com un record aquesta mateixa fragància. Potser per això, a “Tot torna a començar", primer tema del seu concert, diuen “aquest naufragi que és la memòria”, una frase carregada de sentit quan el calendari passa.

Amb tot, gens d'abstracció aclaparada, ja que el grup és capaç d'enfilar lluminoses melodies que cavalquen sobre ritmes trotaires que estampen alegria en qui els escolta. No en tots, és clar, un escocès va passar davant de l'escenari enarborant la seva bandera en un jonc, i a l'escenari, on sonaven perles pop com "Mai més" o "Qui més estima", ja hi podria haver Massiel que ell n'hauria fet el mateix cas.

L'últim rei de la terna va ser Miguel, californià fill de mexicà i africana, un veritable "mil llets", protagonista d'un concert vibrant en què el funk, el soul, el rhythm and blues i els ritmes tronadors van tenyir de negre el capvespre. Pur vigor escopit per una veu dotada i flexible i per una aclaparadora i gimnàstica presència escènica. Va representar el primer tret de música negra al Primavera, aquesta música, una de les poques, que és capaç de conjuminar potència i sensualitat.