Al so de pameles i mantres

El primer que rebia els assistents a la primera jornada, gratuïta, del Primavera Sound al Fòrum de Barcelona era el mercat discogràfic, un basar persa de la música en què convivien casetes ja desplegades amb d'altres que encara estaven a mig muntar. És l'estampa inacabada que cada any rep els primers assistents, la majoria dels quals va arribar tard a l'actuació d'Anímic, primer grup de la jornada. I és que sembla que si no vius dins del recinte sempre hi ha moltes opcions d'arribar tard a algun lloc, ja sigui una cita, un concert o un entrepà a la zona de restauració, que aquest any fins i tot té televisió. Per cert, per primera vegada entre l'oferta de les parades hi ha baked potatoes angleses, tota una delícia per als famèlics.

Però el més bonic d'aquesta primera jornada va resultar imprevisible. Un grup d'avis molt avis, tots amb pameles al cap per protegir-se del sol, es movien amb el hip-hop de 7 Notas 7 Colores, mentre els cuidadors els mostraven els rudiments del ritme. Els avis, contents i alegres (bé, potser no tots), miraven amb curiositat cap a l'escenari i cap a altres bandes, mentre Oliver deixava anar un “escúpelo negrataaaaaaa” i, fidel al seu costum, interpel·lava els seus seguidors amb un “mis cabrones con más”. Segur que la sortida donarà per a molts comentaris quan tornin a la seva residència, Bonavita. Tot i que potser no valoraran que Oliver recuperava la història del hip-hop espanyol amb temes d'Hecho es simple, un disc que ja té 20 anys, i amb altres cançons gairebé llegendàries com Raperitis. Un disc vell davant d'avis al Primavera. Una estampa entranyable per anar obrint boca.

Escenaris perduts

Més tard tocava submergir-se en l'escenari amagat de Heineken, tan amagat que ningú sabia com arribar-hi. Misteris dels festivals, en què la informació més elemental es protegeix darrere d'una capa d'ignorància per part del personal, que com si fos un acudit t'envien primer en direcció al cap al cap de Creus i més tard cap al delta de l'Ebre. A l'escenari de sempre, un pàrquing en verd corporatiu cerveser, Jarvis Cocker i Steve Mackey estrenaven a Espanya Dancefloor meditations, un espectacle en què mitjançant paraules i músiques intentaven respondre a les grans preguntes que una ment inquieta es fa en una discoteca de barri. Pel que sembla, no són les que us podeu imaginar. Jarvis, parlant una mica de català, va començar demanant al públic que s'assegués a terra, i després, amb el recinte a les fosques, com Autreche al Sónar, va deixar anar un discurs en què, grosso modo, es preguntava si es pot ballar al so d'un mantra. En tancar aquesta edició va sonar Sexual healing, de Marvin Gaye, i el públic es va posar dempeus mogut pel to sensual imbatible de la veu de Marvin. Després arribarien, asseguraven al programa, freqüències insuportables i jocs estroboscòpics que deixen marejat. Es podia pensar que per marejar un assistent al festival s'hi ha de posar valor, que diria Radio Futura.

La música sense tant embolcall humorístic-irònic-intel·lectual va tenir en la proposta de Gordi (no us confongueu: és australiana, no un grup espanyol amb nom castís) un altre punt d'interès. Per dir alguna cosa, podria dir-se que fa folk, però amb teclats i una bateria, tot i que també va interpretar cançons suspeses per l'absència de ritme i d'altres més en la senda de l'estil, amb guitarra acústica. Bellesa quieta per a una veu filtrada que sonava emocional. Una mica Bon Iver, si es vol. Més tard, el pop amb denominació d'origen dels anys noranta de Saint Etienne tancaria, entre melodies amb glamur, la jornada d'escalfament. Això ha estat l'aperitiu, avui arriba el plat fort. L'estiu musical ja és aquí.