Trump arremet contra Alemanya i l’acusa de danyar l’economia dels EUA

La primera llei de Trump és: copeja sempre que puguis. I la segona: fes-ho per Twitter. En 140 caràcters, el president dels Estats Units ha donat avui la raó a l’històric veredicte de la cancellera alemanya, Angela Merkel. Washington ha deixat de ser un aliat i Europa ha de començar a prendre les regnes del seu futur. Una reflexió de profunditat mineral que en Trump va suscitar aquesta piulada: “Tenim un dèficit comercial MASSIU amb Alemanya, a més ells paguen MOLT MENYS del que haurien de pagar a l’OTAN. Molt malament per als EUA. Això canviarà”.

La resposta mostra sense embuts la ideologia de l’Administració nord-americana. Ja no hi ha interessos comuns per sobre dels nacionals. Una clau que afecta tot l’arbre de relacions multilaterals. L’acord sobre el canvi climàtic està en dubte, l’estratègia de defensa mútua d’Occident dependrà de la despesa que cadascú faci i les aliances se supediten al benefici propi, un element que en la visió de Trump no es pot dissociar del suport a les àrees deprimides per la globalització que el van votar enfront de la demòcrata Hillary Clinton.

En aquest horitzó, el patriotisme econòmic propugnat pel president i el seu estrateg en cap, Steve Bannon, té a Alemanya el seu blanc perfecte. La nació que va ressorgir de les cendres de la mà del Pla Marshall ara veu com la seva prosperitat deslliga els pitjors humors del seu germà transatlàntic.

Alemanya és el país amb més superàvit comercial del planeta (253.000 milions d’euros l’any passat). La xifra fa treure de polleguera Trump i el seu conseller comercial, el sulfúric i extremista Peter Navarro. Per ells representa, més que el triomf d’un aliat, un fracàs propi. Els EUA pateixen un dèficit en la seva balança de 470.000 milions (50.000 milions amb Alemanya). En la seva cremor proteccionista, Navarro ha arribat a acusar Berlín de forçar un euro feble per afavorir les seves exportacions i ha amenaçat d’imposar murs fiscals als productes alemanys.

Davant aquesta pugna, Merkel ha ensenyat les dents i el seu govern va arribar a suggerir que estava disposat a emprendre una guerra comercial. La sang no ha arribat al riu, però el desencantament tampoc ha deixat de créixer. La visita de la cancellera a Washington al març ja va donar una bestreta d’aquesta glaciació. Merkel va aterrar amb la idea que era “millor parlar l’un amb l’altra, que un d’una altra”. Amb aquest argument, va recordar la llarga amistat germano-nord-americana i els interessos compartits. No ha servit de res. El viatge es va saldar sense avenços i a la retina del món només va quedar una imatge: Trump evitant (o això va semblar) donar la mà a la cancellera.

La primera gira a l’exterior del president dels Estats Units no ha estabilitzat la relació. Per contra, Trump ha sortit a l’estranger per demostrar que on millor es troba és a casa, exercint de gran patriota econòmic. Les cimeres de l’OTAN a Brussel·les i del G-7 a Taormina (Itàlia) han materialitzat aquest enlairament. Com a bona doctora en Física, Merkel ha trobat l’equació que resumeix el canvi: “Els temps en què podíem dependre completament d’uns altres, han acabat. Els europeus hem de lluitar per la nostra pròpia destinació”.

Trump ha validat aquesta conclusió. En el seu esquematisme, en la seva estocada de 140 caràcters, tira per la borda 70 anys d’amistat. Alemanya ja no és un aliat fidel sinó un deutor que s’aprofita de les debilitats americanes. I ell, el president encarregat d’evitar-ho i retornar el perdut als Estats Units. Ningú sap encara com. Però pocs dubten que serà com a Trump li agrada: copejant sempre que pugui.