Sense llengües oficials

La pregunta continua sense resposta. Serà el castellà llengua oficial en la Catalunya independent? Els redactors de la pròxima llei de ruptura (a un esborrany de la qual ha tingut accés el diari EL PAÍS) han decidit tirar la pilota endavant i evitar assumir riscos innecessaris, tot deixant un dels assumptes més delicats de la construcció del nou estat per als redactors de la nova constitució. Si algú es creia que el dilema quedaria resolt ara, s'haurà d'esperar.

La nova llei eludeix, en el seu articulat quant a llengua, fer cap mena de referència a l'oficialitat lingüística, una de les opcions que s'havien plantejat en els darrers mesos en la nombrosa bibliografia sobre la qüestió. Una manera com una altra d'amagar el cap sota l'ala. Tal com ha titulat recentment El Periódico, amb el text de la llei és cert que el castellà no serà oficial, però al capdavall tampoc ho serà el català, perquè aquesta condició no es reconeix, explícitament, per a cap de les dues llengües. O tots o ningú, deuen haver dit els redactors, i sembla haver guanyat la segona opció, per bé que és al català que pertoca la condició de llengua normal de les institucions.

Hi ha, no obstant això, una omissió encara més inquietant, i que delata els equilibris que es deuen estar fent per no aixecar suspicàcies. No hi ha cap esment als drets i deures pel que fa a les dues llengües: enlloc no es diu que els ciutadans tinguin el dret de saber català i castellà (curiosament, a l'Aran sí que tenen el dret de saber l'aranès), com no hi ha enlloc un deure, el de saber la llengua catalana, que ja hauria d'estar reconegut en la Catalunya autonòmica si Espanya cregués realment en la igualtat entre llengües. En aquest sentit, la nova llei no suposa cap novetat, en tant que es limita a garantir els usos vigents de totes dues llengües, sense més gosadies.

Sí que insisteixen diversos articles de l'esborrany en el concepte d'"opció lingüística", el qual inclou el dret d'ús de qualsevol de les dues llengües i, a la vegada, el deure de l'administració de respondre-hi, una manera d'apaivagar la més freqüent de les condemnes al procés, que és la persecució de la llengua castellana tan bon punt es fundi l'estat propi. Si alguna cosa assegura l'esborrany és que els ciutadans podran utilitzar la llengua que vulguin davant dels poders i serveis públics, siguin institucions, administració de justícia o fins i tot empreses privades amb atenció al públic, les quals estaran lligades al deure de "disponibilitat lingüística"; no està clar què vol dir això, però sembla que el ciutadà tindrà el dret de ser respost, tant en serveis públics com privats, sempre en la seva pròpia llengua.

Ben mirat, tanmateix, els progressos per a la llengua catalana no són gaires. Hi ha un evident avenç que no deixa de ser conseqüència de la fundació d'un estat, això és, que el tracte lingüístic habitual en les institucions públiques s'estén també a l'administració de justícia, ministeri fiscal, notaris i registres públics, els quals passarien a integrar-se al nou ordenament jurídic. En certa manera, el que fa l'esborrany és equiparar els usos lingüístics que de moment depenen de l'estat amb els que depenen de la Generalitat, que ja cauen sota la Llei de Política Lingüística. Sempre, però, sota l'esmentat dret d'"opció lingüística" (i per tant en resposta a la tria dels ciutadans), per al compliment del qual es posaran els mitjans necessaris pel que fa a formació del personal —és a dir, jutges, fiscals, notaris, etc.—, a fi de garantir un percentatge suficient de coneixement del català en aquests professionals.

Tot apunta, com hem dit, que la llei evita els debats més espinosos i s'inclina per una redacció més aviat esmussada, provant de mantenir el compromís de la nova administració amb la llengua catalana a través de la garantia al ciutadà d'emprar totes dues llengües. Si el nou estat comporta algun canvi substancial pel que fa al règim lingüístic, serà en les pantalles següents.